Primer viatge en tren (272è joc literari)

A Tens un racó dalt del món ens proposen fer el Primer viatge en tren.

EL PRIMER VIATGE EN TREN

Amb ulls de nen i la boca ben badada. Lluents les ninetes, reflectien la il·lusió d’un viatge al final del país, al naixement de totes les coses.

Dues andanes al ventre de la ciutat m’acollien maternal quan el sol tot just feia el primer badall. Passadissos, llums tènues, anuncis de raticides, rètols vells o, potser envellits de viure sota terra? Des de la meva alçada els engranatges del cavall de ferro que m’arrossegaria cap a les muntanyes desconegudes eren peces gegantines que mostraven la victòria del maquinisme. En canvi, la filera de vagons de fusta eren la viva imatge d’aquelles pel·lícules americanes on, ficats en un bon atzucac, es demanava més fusta per seguir endavant o aquella altra escena on els indis, com si no, els dolents, escometien el tren al mig de la praderia.

Dos, quatre, sis ulls no haguessin vist prou tots els detalls de l’estació. Una enorme volta subterrània que conservava l’olor de quan els túnels feien olor de tren.

I aleshores, començar a sentir el catacrec de l’avenç fins a perdre els últims llums de l’andana i ser engolits per un llarg túnel que em portava pel temps. Fins que després d’una llarga estona ressonant es feia la llum i la ciutat guaitava aquella cremallera que la partia en dos. Des de la finestra estant mirava innocent sota les faldilles dels edificis la gran estesa de llençols, roba, estovalles que voleiaven les bugades que es mostraven indecoroses al pas del ferrocarril.

Poc a poc la ciutat mostrava terrenys sense edificar vora naus i fàbriques que bombejaven el cor a la ciutat. Les últimes cases donaven pas a una estesa d’hortes i camps, els millors de Catalunya em deien els pares, el rebost de Barcelona vaig saber dècades més tard. Darrere les canyes s’amagaven secrets tresors, canals endormiscats, masies sense nom.

Aleshores, un tro retrunyia per tota l’estructura cruixent del pont de ferro per on el tren travessava el Llobregat. A sota una llengua fangosa jeia mandrosa, acaronada per corrents escumejants que saltaven còdols i material de construcció en aquell abocador a cel obert. Allà tenia una bona estona per tafanejar les pujades i baixades d’anònimes persones carregades de fardells.

L’estació de San Baudilio era una grapa que unia un mar de vies i cotxeres  llepades per un canal brut amagat rere els canyissars, el ciment i l’oblit. Fins i tot, per als que no hi vivien allà oblidà el nom.

La màquina tornava a arrossegar feixugament la tirallonga de vagons. El paisatge s’eixamplava als ulls, ara una colònia industrial, ara un bosquet de pins, ara garroferes xuclant la terra aspra. Ben a la vora una meravella de gaudí construïda en somnis romandria oculta durant anys, fins que des de l’imperi del Sol Naixent li donaren un valor per al que aquí no en teníem de mesurador.

Des de la finestra estant, el riu s’amagava com una serp per més tard mostrar-se pacífic i adormit rere l’arbreda de ribera. Després d’un congost rogenc amb la sang que envermellia el riu, apareixia a la ciutat dels ponts. Un primer, arquejat, que bastiren els romans amb l’ajuda nocturna del diable, diu la llegenda. Creença que també m’arribà com a victòria de la murrieria en ser-li aixecada la camisa i haver-se de conformar amb l’ànima d’un gat. El pont més modern s’estava construint a plena llum del dia, sense sofre ni facècies que deixessin el diable amb la cua entre cames.

Quan deixàrem enrere Martorell, se m’apareixia una mola gegantina de blocs grisos apilats com un joc de platja al a sorra. Montserrat era un calidoscopi de crestes il·luminades i ombres amagades amb una aura sagrada. Mentre el tren gratava els seus peus, jo m’empetitia davant d’aquell massís que aclaparava. Els anys m’han donat una justa mesura de relació material i espiritual amb la muntanya. Potser són els anys que capgiren el prisma, però de nen el palmell de la mà no podia cobrir tota la seva silueta serrada. O tal vegada l’erosió sigui tan certa que ha minvat el seu volum davant la meva mirada calculadora i elevada.

Resseguint el congost, riu, via i carretera anaven de la mà, enllaçats sota un símbol del qual ignorava que era far i fidel conservador d’uns mots vinguts del passat que estimo com a propis. Al centre del país em rebé una ciutat fosca i adormida. Ignorava que sota aquells murs envellits s’havien fonamentat les bases d’un país que amb intermitències es refaria d’enderrocs i sacsejades.

Després de Manresa, al poble següent, potser una família s’havia llevat molt aviat, com tantes. Mirant el cuc de ferro  que travessava els camps de Santpedor, em deien els viatgers que érem a mig camí fins a Guardiola. Estaríem amb el recorregut a mig fer i amb el got mig buit? Anys més tard, el fill d’aquella família que observava el darrer tren diria que no deixés el camí, que no defallís, que el got era mig ple i que solcant la vall amunt, amunt, l’ompliríem de bell nou a les Fonts.

Rere el vidre entelat, un estol de colònies industrials acompanyava el meu viatge. Quan entràvem als pobles, des d’un mirador privilegiat saludava els vilatans que s’apropaven al tren. La via resseguia ufanosa, pel mig, el carrer principal abans de ser foragitat per sempre per una marea de cotxes.

A mida que s’obria més als ulls un paisatge que entelava el meu baf, les muntanyes creixien i creixien, més i més, i els boscos s’arrapaven a vessants impossibles.

Els primers túnels em retornaven a la placenta maternal que la terra rocallosa oferia. En tornar-se a fer la llum, el riu gratava roquissars que s’abraonaven des del cel fins les aigües blaves. Com apareguts en visions, els pobles miners es tacaven de negror, el carbó s’amuntegava aquí i allà. De boques fosques sorgien trenets i vagonetes de ferro que buidaven amb paciència les muntanyes berguedanes.

El viatge al final del fred es trobava a les acaballes. Un últim pont, un darrer túnel, una última torre per descarregar mineral donaven pas a una obertura pregona a la vall. Un últim impuls acompanyat d’un prolongat xiulet saludava els habitants de Guardiola de Berguedà. Un batibull de vies, edificis ferroviaris, magatzems, omplia un pla voltat de natura generosa, verda, esponerosa…

El vidre s’entelava de nou, darrere un fred glacial mossegava els ossos. Més enllà, amb ulls d’infant, el viatge arribava a la seva fi i el tren s’aturava cansat. Preguntava en baixar què eren aquelles vies que es perdien pel final i de la resposta em preguntava què eren unes vies mortes.

Aturat, el tren cansat, que havia arribat ranquejant, ja no el tornaria a veure. Uns vidres amagarien el primer i últim viatge.

 

Avui, una part d’aquells somnis resten negats sota les aigües. Ja no sento el trontoll de les rodes del tren acompanyant el riu de vida fins a la més alta vall. Però recordo aquell paisatge que m’ajudà a aprendre que som viatge i que el viatge amb els ulls ben oberts ens fa més savis.