Relats conjunts ens proposa interpretar aquesta foto mítica de l’any 32.
GE Building, Lunch atop a Skyscraper, 1932
Onze homes disposats a menjar-se el món. No, no m’estic referint a onze futbolistes de fama. En tot cas, aquests últims preferirien retratar-se sobre la gespa humida i flonja de qualsevol estadi.
Els primers als que em referia també tenen, però, paral·lelismes amb els jugadors. Venien de tots els racons de la Terra per defensar la samarreta del Rockfeller Center de Nova York, un uniforme que no sentien com a propi però que no tenien més remei que vestir, el dolar és el dolar. Quan foren contractats els digueren que arribarien molt amunt i el manager tenia tota la raó. Els afirmà que la glòria era a 250 metres. La veritat pensaven és que, a peu, aquella xifra era una distància curta per una població, ja aleshores tan extensa com es coneixia a la ciutat dels gratacels.
Es tractava d’un equip molt ben conjuntat, cada peça que incorporaven, cada combinació que realitzaven era un pas més cap el cel. Estaven orgullosos d’aquella feina i eren l’admiració del poble miniaturitzat que els veia com a gegants inabastables.
Al capdavant de la construcció, l’staff directiu encarregà a Brick King Nunes i Gaspar Navarrish treure tot el profit d’aquella plantilla i assolir les més altes fites des de la seva fundació. El personal amb el que comptaven s’implicava, sense cap mena de dubte suava la samarreta a diari i els amos sabien que estaven disposats a donar-ho tot, absolutament tot, per aquella institució.
El seu compromís era tan elevat que per ells l’hora d’esmorzar no era la més apreciada i frissaven per reprendre la feina d’equip per assolir el cim. Evidentment no podem dir que fos un Happy meal aquella estona i si tenien gana, difícilment es barallarien per alguna engruna caiguda a terra. Només el nouvingut mallorquí Pere Pons Nadal s’acabava l’entrepà untat en sobrassada sense cap incident. Cosa que no podien dir els companys d’Itàlia que perdien rodanxetes de salami al buit o els argentins que pels llavis els relliscaven engrunes perdudes d’empanades criolles.
Aviat la foto d’aquells herois durant un descans començà a omplir parets de bars, premsa, tanques publicitàries… Les autoritats de l’època, uns quants escaladors entre elles, es donaven cops de colze per sortir fotografiats al costat d’aquelles estrelles; mentre que la jerarquia religiosa s’ho mirava amb recel ja que entrava en competència directa amb els seus seguidors i temien perdre clientela per transvasar-se en direcció a les futures catedrals del futbol.
Quina intel.ligència de untar el pa amb sobrassada, aquest no perdia engruna. Estem on estem demostrem que sabem com fer les coses.
Bona entrada
Bona imatge les rodanxetes de salami volant i els italians bocabadats mirant-les com queien.
Bon relat.
Uns autèntics herois, però sort que és una foto i no un vídeo, perquè potser les rodanxes de salami o les empanades no eren l’única cosa que queia en aquells temps…
El primer relat que llegeixo és el teu! jo preferiria esmorzar damunt el terra….herois!
…en aquells temps, potser era una “normalitat” treballar així…ara ens ho mirem d’una altre manera….però qui sap, fins quan serà així ??
Bon relat !
Bona història aquesta, fent un bon dribling a la realitat.
Gràcies Merch, si perden engrunes millor que ho deixin córrer.
Sí Joan, la feina ben feta té premi.
És així Xexu, de fet les condicions de seguretat eren depriments.
I tant Elfree, no hi ha res com un bon esmorzar sobre l’herba.
Efectivament Artur una normalitat que no té nom.
Gràcies homefosc, un partit on cal molta habilitat.
Quin senyor relat, Rafel! El detall de la sobrassada el trobo genial! Tu també has untat molt bé el relat, no t’ha caigut cap engruna sobrera.
Això de què la història és en espiral es reflecteix perfectament en el teu relat, encara que en aquesta les corbes s’han allunyat molt i molt.
El tema de la sobrassada el puc certificar: perfecte per anar d’excursió o per no tenir problemes amb companatges fugissers.
Moltes gràcies Sílvia i Biel, en voleu un tast de sobrassada? 🙂
Un equip que va posar el llistó molt alt. I la biga.
Molt divertit, Rafel
El que no aconsegueixin el Brick King Nunes i Gaspar Navarrish! Fixa’t que fins i tot els de la conferència episcopal tenen por que els prenguin la clientela…
Un relat molt ben elaborat, amb la seva dosi d’ironia.
Vaja! Quan anava a escriure el nom se m’ha publicat només la “S”. Sóc la Sícoris :-))
Jo m’hauria fet un entrepà de pà amb nocilla.Ai, no, que jo aquí dalt no pujo ni pel Rockfeller aquest. Bon relat!
gràcies Glòria. I tan amunt!
Gràcies Sícoris, és una clientela molt disputada.
Gràcies Loreto, millor Nocilla a la vora del Ter.
Qualsevol semblança amb la realitat, no és coincidència? o és pura coincidència? M’ha agradat molt també!!!
Brillant la teva aportació.
Gràcies Marta, possiblement només una coincidència 😉
Gràcies Montse per posar-hi llum.
M’ha encantat el detall dels entrepans! Bon relat!
El senyor Pons imagino que no era de ManacOr, perquè també hauria perdut la sobrassada.;)
Bon relat!!
Gràcies Kweilan i sa lluna, us convido a entrepà de sobrassada. 🙂