Participació al blog Relats conjunts de desembre a partir del quadre Els jugadors de cartes.
De tant en tant començà a deixar-se caure per aquell antre, niu de conspiracions, del Marais parisenc. A l’altra banda del Sena, un elegant carruatge el deixava un cop a la setmana, provinent des d’alguna inconcreta catacumba del poder, fos des de Versailles o de l’Hôtel de Ville.
Ningú sap quan ni com arribà, però es va anar introduint amb discreció en aquell cercle aparentment marginal que volia canviar el món. El qual es reunia en un lloc amagat de vici i malviure.
Mesos més endavant, l’aspecte tan deixat del jugador començà a aixecar sospites entre aquella utòpics que es reunien al vespre en aquell sòrdid local. Sempre portava la mateixa jaqueta llardosa i feia la mateixa olor a alcohol car. Acostumats a un vi que cremava la gola i encenia els ulls, aquella olor refinada no s’hi adeia amb la fortor rància que s’havia dipositat al terra i parets d’aquell celler. De l’alè dels contrincants sortia una bravada que tirava d’esquenes, en canvi mai l’havien vist acabar-se el vi purgant que servien amb indolència.
El seu llenguatge era massa culte i la llengua no se li travava malgrat la fortor de l’alcohol amb la que es ruixava pel cap abans de fer acte de presència en aquell espai de joc i de subversió. De totes maneres, cada cop anava quedant-se més i més absorbit per aquell espai d’ebullició.
Al caire de l’abisme i, malgrat estar a punt de ser descobert, no renuncià a una nova partida de cartes.
Uaaau, que ben recreat l’ambient parisenc dels baixos fons. Ara que el protagonista, déu n’hi do, eh?! Segur que era un escriptor a la recerca d’històries tèrboles 😉
Mai se sap, Sílvia.
Un relat molt ben escenificat.
Gràcies Montse per afegir-te a l’escena del blog
Uix.. si el descobreixen se li han acabat les partides, ja no voldrà jugar ningú, amb ell.
Sí Carme. ja li caldrà anar en compte.
Potser són uns utòpics però això no vol dir que siguin rucs. Si al final descobreixen que tot és una disfressa, el teu protagonista ja ha begut oli.
Exacte McAbeu, ja es pot calçar.
Un peix fora de l’aigua, però que deixa anar pistes que el poden delatar. Mentrestant, una partideta de cartes i que duri!
Sí, el peix ja és a la xarxa.
Ui, Rafel, m’has deixat ben intrigada…
D’aquí podrien sortir moltes històries més!
Bon relat!
Aquest li queden dos telediaris…….o s’acostuma al vi dolent o ja n’és.
carai gairebé des d’aquí podia olorar i distingir la barreja d’olorosa humanitat, vi ranci i perfum del sospitós refinat…..