Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llengua’

Som el somni

som el somni

som la pluja obstinada 

som el vent de llibertat

 

muriel

Read Full Post »

Amb la calor “Cendres del passat” cremen a la Gira d’estiu per l’Alta Cerdanya.

Cendres del passat el 25 de juliol a la fira del llibre de Font Romeu.

cendres a La Tor de Querol

Cendres del passat el dissabte 8 d’agost (18 hores) a la Tor de Querol.

 

Read Full Post »

Poesia d’estiu

Quan les paraules es fonen, tal vegada només resten d’elles l’essència (Monosíl·lab estiuenc)

TIC-TAC, DORMS?

rellotges tous
Al fil de nangs i plors a les llars
un vell sol a l’ull veu la dent
del que no vol ser trist.
Tant si ve de l’est, nord o sud,
fent pas a pas, mort de son,
pren viu el foc de la nit.
Ja no sent la pell.
Dalt, ben lluny, al cel es clou
a pany, el cau de torbs i freds,
car a l’urbs, temps ha, es fon el sòl.

 

PD. Estiu a ciutat

Read Full Post »

Relats conjunts ens transporta als monuments de Centre Amèrica, una proposta subliminal de vacances?

Temple de Kukulkan, Chichén Itzá (Yucatán), segle XII

 

—Quina sort que ens toqués aquest viatge per Mèxic, no l’haguéssim somiat mai.

—No m’acabe d’agradar que siga un viatge en grup, però millor açò que no perdre’s per la selva.

—Anar ara per Sant Joan és doble premi.

—Jo no em creia això d’Amèrica a les teues mans. Sempre mos diuen que som clients preferents. Quan va eixir el meu nom, pensava que em moria.

—La guia local té molta gràcia, a veure on trobaràs una que hagi llegit en Pere Calders —afegia la companya de viatge que anava a la seva bola.

—Va dir que el seu avi va conèixer-lo i que sempre que ha pogut ha llegit els seus contes —explicava a la Vicenteta.

Un cop van pujar a un microbús atrotinat, la conversa es va desfer. Entre bots, rebots, frenades i girs sobtats la carretera els apropava al preuat conjunt monumental amagat a la selva. S’entenia que així fos, ja que la ruta s’havia convertit en un camí de cabres només sortir del conjunt residencial.

L’auto entrà a l’aparcament fent derrapada, mentre el conductor renegava. Sabia que ara tocava fregar per sota dels seients algunes vomitades, que no tingueren temps de ser abocades per les finestres, un cop exhaurides les bosses improvisades contra el mareig.

La piràmide impressionava a primer cop de vista i feia oblidar per moments les basques que sentien alguns dels passatgers.

Després d’incorporar-se al grup, l’obligatori guia local de monuments els apropà al centre de visitants de la construcció.

—Oh, què gran —exclamà a l’uníson tot el grup.

—Me l’imaginava més xicotiua —apuntà la Vicenteta.

—No us penseu que aquí descansa Nevares —començà l’explicació el guia del bus.

—A partir d’ara val la pena escoltar l’informador. És tot un expert que ens farà una crònica de la veritat oculta d’aquest monument.

Sigui perquè no vocalitzava prou o pel gran luxe de detalls tècnics que narrava el guia de monuments, la gent començà a desconnectar mentre es dispersaven fent fotos des de tots el angles.

Com eren ben a prop de la revetlla de Sant Joan,  les converses i propostes derivaren vers la nit màgica.

—Podríem venir aquí i portar coca i cava —proposaven uns.

—D’on ho traurem? —preguntaren d’altres més pessimistes.

—El Pep es forner, ens podria fer una a l’apartament i la beguda, ja l’arreglarem.

Ara el que connectà de ple fou el guia de monuments que, imaginant-se que el que havia sentit era el que havia sentit, donà tot tipus de facilitats per a fer la festa a la piràmide. Això sí, sempre que portessin la mercaderia. Ja s’imaginava una nit psicodèlica amb el grup d’europeus.

A la nit tornaren, fora d’horari de visites.

Dalt de la piràmide feren la corresponent foguera.

L’aigua de València de la Vicenteta i la coca del Pep foren tot un èxit.

El guia local de monuments dubtava entre sacrificar-se al foc o escales avall.

Read Full Post »

 Xiular és una tradició que passa de pares a fills.A Catalunya és una tradició molt arrelada i, com també a l’illa de la Gomera, diu moltes coses. Quan aquestes coses no es podien expressar clarament es deien xiulant. A la cançó de La Trinca “Homenatge” ja se’n parlava d’aquest llenguatge:

Escolteu si no aquest altre
com s'ho anava trampejant
cantant no es podia dir
s'havia de dir xiulant

O a la cançó “Un gran dia” fins i tot xiula la munició:

Panxa enlaire estan les Rambles,

cotxes, cadires i bancs,

xiulen les bales de goma,

tot és ple de núvols blancs.

Tot i que habitualment es llevava del llit molt aviat, ja li xiulaven les orelles perquè en parlà del tema, si bé amb una certa dosi d’escepticisme quen deia a una roda de premsa: És tard per xiular penals

El nostre equip d’investigació trobà finalment on s’amaguen per aprendre i s’entrenen durament en aquesta art d’arrels mil·lenàries, que posà dels nervis l’Esperança.

Hem hagut de caminar fins el cor dels Pirineus i navegar fins a remotes illes davant les costes africanes. L’esforç valia la pena, fins i tot, hem pogut fer-nos amb un manual d’instruccions:

Per a més informació: http://www.silbogomero.com

Read Full Post »

foto antiga rafel 001 Ara fa 6 anys que el blog inicià la seva vida…

El que començà a Sants com un treball a un curset de creació de blogs, passà a ser una petita guia amb informacions fixes de la Cerdanya i una finestra que s’obria al món …

… i dins de la xarxa, com a peix bellugadís, acabà cercant aigües més lliures on escriure poesia, petits relats, observacions de fets o espais curiosos, fotografia, activitats cooperatives, participacions a concursos …

cap de castellers Així va crèixer…

malgrat alguna crisi… bloc en crisi

gràcies a l’ajuda inestimable de…  DSCN5143 escola puigecerda 005

Ara, amb noves celebracions, només segueix esperar-se amb una tassa de cafè al Zuric a partir del 15-J

 tassa cafe

Read Full Post »

DSCN1672

MAIG 

La pluja regala la cara arrufida del cel
amb la suor d’una tarda angoixosa
fent lluentors sota el mirall dels núvols.
Durs metàl·lics, els pollancs
travessen el sostre de broma
com una tribe clavat dins la fusta.
Amb ells penja el cel
tot un terròs d’argila ple de sang
i l’ametlló verd de Cerdanya.
Hi ha una cridòria d’ocells exasperats
que pobla els arbres freturants de fulles,
un caminar roig de camps nus,
la primavera vella,
el maig que fuig,
la vida sense impuls.

La poesia d’en Jordi Pere Cerdà serà una part ampla que acompanyarà la presentació del llibre Cendres del passat

lleidatà

 

Read Full Post »

Els relats conjunts ens demanen saber què o qui és aquest viatger. La veritat, no en tinc la més mínima idea. Aquest cop he cedit la veu a l’amic Pere que amb l’ajut d’en Jesús, en un discret segon pla, m’han donat la seva interpretació.

Martinus Rørbye, 1835, Un viatger

Mentre esperava a l’andana el tren que un cop més el duria a Llançà, pensava en la darrera tramesa d’obres d’artistes nòrdics que havien arribat a l’editorial Montaner.
Se li havia girat feina, dies abans inclús havia hagut de quedar-se fins a les tres de la matinada revisant il·lustracions i textos. Al ventre de la ciutat recordava les paraules del jove autor ebrenc amb el que treballava colze a colze.
L’amic Jesús li havia fet parar esment que, darrere l’aparent diferència entre la llum mediterrània de Barcelona i la d’alguns d’aquells paisatges boirosos, just a les vies que resseguien tot el carrer d’Aragó s’hi trobava el lligam entre el sud i el nord. La grisor del túnel que creuava Barcelona era la mateixa que oprimia el viatger assegut en el no-res
L’ampla i llarga capa, amb l’afegit d’un gran barret enfonsat al cap, amagava la malenconia i la pena de l’anònim i frustrat viatger.
Durant les llargues esperes a l’andana direcció França, la inspiració l’envaïa subtilment i allà descansava recordant èpoques pretèrites a Mèxic. Per davant dels ulls només passava una llarga corrua de vagons de mercaderies circulant com una ronda naval sota la boira. En una d’aquelles llargues esperes, on els rellotges i els horaris es fonien en surrealista aturada del temps, veié la llum un dels seus microrelats. L’andana era buida i la xarxa ferroviària semblava inexistent. Preparà un escrit que posés paraules a les seves cabòries. La companyia de trens li posà la idea en safata.
A la tornada del viatge li mostrà impacient l’escrit al company de feina. Així, mentre feia una lectura en veu alta amb l’accent de Mequinensa, en Pere preguntava amb la mirada per sobre de la muntura de les ulleres arrodonides. En acabar, li preguntà:
—Què? Com ho veus? Ho podem afegir a la il·lustració de Martinus Rørbye?
En Jesús, patidor ja experimentat de la línia de Picamoixons i Casp, assentí amb entusiasme.
—És just el complement i alhora contrapunt a l’obra d’aquest danès…
Dies després, quan ja les galerades eren a ple rendiment, el cap del consell editorial es mirà el petit text que acompanyava cada obra. En arribar a l’obra El viatger obrí els ulls com taronges i cridà congestionat l’autor a la seva presència:
—A veure, Pere… Què significa això? Aviam! M’ho pot explicar?
Ningú no volia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes que els feia pena explicar-li que allí no hi havia hagut mai ni vies ni estació”
Acabada la lectura, apujà la veu i amb un to sarcàstic li etzibà:
—Es veu que a Llançà li ha tocat la tramuntana. Vostè es pensa que aquest text pot acompanyar la crítica artística de la nostra editorial?
I ho reblà amb un suggeriment retòric:
—Ja que té ganes de buscar-se-la, per què no escriu una que expliqui que els japonesos ens envairan?
Després del xàfec, en Pere s’ajustà millor les ulleres, girà cua i meditabund es tornà a la taula de redacció, on en Jesús se’l mirà amb un no se sap mai

Read Full Post »

El proper dijous 7 de maig, l’antic recinte fabril de Can Batlló acull la nova presentació de la ficció històrica Cendres del passat. Anirà acompanyada dels versos del poeta Miquel Martí Martí i Pol amb el poemari La fàbrica.  El tema es fa encara més adequat encara si sabem l’escenari en el que es desenvolupa l’activitat i les vivènvies d’alguns dels personatges de la novel·la.

A l’auditori del Bloc Onze de can Batlló comptarem amb la col·laboració del grup de teatre i poesia del Col·lectiu d’Artistes de Sants que donaran vida al’esmentada obra d’en Miquel Martí i Pol.

can batlló

Read Full Post »

 

De mestre a mestre, el poeta de Can Fanga ha rebut l’accèssit al millor poema, als XXII Premis Literaris Miquel Bosch i Jover (mestre i poeta osonenc)
El lliurament es va celebrar el diumenge com  a cloenda de les festes de Sant Jordi a Balenyà (Osona) pel poema Castell de tot cor dedicat al món casteller, però en especial als Borinots de Sants.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »