L’escriba (Relats conjunts)

─Ei senyora! De què vol la carta? D’amor? De comiat? O, tal vegada, per al nét que emigrà a Barcelona? Senyora meva, escric el que sigui, però no em faci escriure una carta al Director, amb la premsa poca broma que em jugo la feina.
La feina de negre ha evolucionat ben poc, pensava un escriptor de segona fila recordant l’escena viscuda al soc de Marràqueix. Però, com a tot arreu, d’alguna cosa s’ha de viure. Eren reflexions que acompanyaven la revisió de la galeria de retrats que cobrien les parets del despatx de treball.
Els pensaments el portaven, fins i tot, a les Cròniques d’en Ramon Muntaner que, perspicaç, s’assegurà l’autoria de l’obra davant de reis tan poderosos. Es preguntava amoïnat, quin camí havia de seguir per arribar, encara que fos a una incerta glòria. Això dels camins coincidí amb el creuament de mirades amb la de l’escrivà egipci.
─De quin escrivà em parles? ─es preguntava des de l’Edat Antiga?

─No em facis aquesta cara d’al·lucinat, no m’estic referint a l’autor del Camino, faltaria més. I… encara menys del Lopes que era el negre d’en Quim Monzó a Plats Bruts.

─El que em té captivat de veritat és aquest Miélot. Això de néixer a la Picardia va ser premonitori. Cert que de còpies, il·luminacions de textos i traduccions en va fer un niu, però això de l’autoretrat… la va clavar. Tot un crac. Ep, que sóc aquí, la feina l’he feta jo. I sense esperar que del cel li ploguin reconeixements.

Retrat de Jean Miélot mentre escrivia “Vida i miracles de nostra senyora”, 1456