Avançament del llibre
«El Zurich és més que un cafè cèntric de Barcelona.»
La creació i declaració col·lectiva d’un grup blogaire és a punt de veure la llum. El Zurich ha estat escenari de mil i una situacions. Uns cops s’han diluït com el sucre:
SUCRES
Crèiem ser pedra,
ínfima lluentor
d’albes arestes.
Diluïts
per endolcir
en reflexos
la negra amargor.
Fent una espiral
que ens xucla
en renovellat batec
i ens dissol fosos
al fons de la tassa.
Altres cops, han estat el de declaracions silencioses:
EL SO D’UNA DECLARACIÓ SILENCIOSA AL CAFÈ
Quan no parlaven entre signes, les nostres mans s’entrellaçaven i els dits enjogassats descobrien noves sensacions. La pell resseca i clivellada s’amarava d’escalfor quan les premíem l’una contra l’altra.
El joc s’aturà breument en arribar el cambrer amb dues tasses de cafè fumejant i amb un dit de bromera, al punt.
Les aromes s’enlairaven pujant pels rostres escalfant la gelor de desembre.
No podia deixar de mirar els ulls atzabeja que parlaven pels teus llavis i que eren les meves orelles. Aquelles ninetes em deien: t’estime. Ninetes ben vives sota unes pestanyes que eren els joncars de la teua horta valenciana.
Quan les meves mans et preguntaren si volies fer el camí amb mi, la nansa de la teva tassa es deixà anar sobre el plateret fent un bassiol negre mentre giravoltava pel cantell.
Els teus ulls m’explicaven una història d’un cotxe fúnebre que era violentament envestit per un camió. D’entre la ferralla abonyegada un taüt decidia marxar d’aquell desassossec . A l’instant abocava el seu contingut, tot desmanegat, reptant Rambla avall com fugint d’aquella meva proposta tan forassenyada. El que no hagués cregut mai és que jo la deixés amb la boca tan badada i sumada a un estat de xoc col·lectiu que no m’imaginava, veient com la resta de clients d’aquella terrassa compartien la mirada sorpresa i terroritzada amb l’Empariua.
Jo ja he encarregat el meu, espero que arribem als 200 exemplars necessaris, de moment ja hem passat el 25% de l’objectiu!
El poema del sucre és dolç i aromàtic.
La prosa intensa.
exemplar a exemplar la causa va creixent
m’agrada el poema …m’atrapa la prosa.
De mica en mica anem fent però no ens podem dormir si ho volem assolir.
Qui es pot resistir a la bellesa d’un poema o a les grans històries que s’hi han escrit?? Com a mostra, aquest post.
Aferradetes i endavant! 🙂