Quedem al Zurich? Una declaració col·lectiva

 

Avançament del llibre

«El Zurich és més que un cafè cèntric de Barcelona.»

La creació i declaració col·lectiva d’un grup blogaire és a punt de veure la llum. El Zurich ha estat escenari de mil i una situacions. Uns cops s’han diluït com el sucre:

 

SUCRES

Crèiem ser pedra,

ínfima lluentor

d’albes arestes.

Diluïts

per endolcir

en reflexos

la negra amargor.

Fent una espiral

que ens xucla

en renovellat batec

i ens dissol fosos

al fons de la tassa.

Altres cops, han estat el de declaracions silencioses:

 

EL SO D’UNA DECLARACIÓ SILENCIOSA AL CAFÈ

Quan no parlaven entre signes, les nostres mans s’entrellaçaven i els dits enjogassats descobrien noves sensacions. La pell resseca i clivellada s’amarava d’escalfor quan les premíem l’una contra l’altra.

El joc s’aturà breument en arribar el cambrer amb dues tasses de cafè fumejant i amb un dit de bromera, al punt.

Les aromes s’enlairaven pujant pels rostres  escalfant la gelor de desembre.

No podia deixar de mirar els ulls atzabeja que parlaven pels teus llavis i que eren les meves orelles. Aquelles ninetes em deien: t’estime. Ninetes ben vives sota unes pestanyes que eren els joncars de la teua horta valenciana.

 

Quan les meves mans et preguntaren si volies fer el camí amb mi, la nansa de la teva tassa es deixà anar sobre el plateret fent un bassiol negre mentre giravoltava pel cantell.

Els teus ulls m’explicaven una història d’un cotxe fúnebre que era violentament envestit per un camió. D’entre la ferralla abonyegada un taüt decidia marxar d’aquell desassossec . A l’instant abocava el seu contingut, tot desmanegat, reptant Rambla avall com fugint d’aquella meva proposta tan forassenyada. El que no hagués cregut mai és que jo la deixés amb la boca tan badada i sumada a un estat de xoc col·lectiu que no m’imaginava, veient com la resta de clients d’aquella terrassa compartien la mirada sorpresa i terroritzada amb l’Empariua.