É la nave va (Històries veïnals 14)

HISTÒRIES VEÏNALS (Tret de sortida)

El veí de dalt ens proposa una nova tongada d’històries encadenades. A partir dels finals de les històries anteriors, nous relats cobren vida, se sap com comencen, mai com acaben. De moment m’ha tocat un inici, amb la música de fons, us la faig a mans.

 

Al cap de cinc minuts que se li fan eterns, algú tusta la porta. S’hi apropa resolta, però al darrer instant dubta d’obrir-la sense prendre precaucions. Així doncs, mira per l’espiell i al replà de l’escala es dibuixa, vist amb ull de peix, el veí de sota.

Un pèl més confiada decideix obrir de bat a bat. El veí té el cap lleugerament acotat i, en alçar l’esguard, la travessa de viu en viu amb la mirada. Semblava paranoic, recorda la protagonista. Ella ho relaciona amb els cinc minuts previs, tota una eternitat, repetint aquell fragment a piano que no entra ni amb calçador.

Encara allà palplantats no han creuat ni mitja paraula, però hi ha temps suficient per tenir el cor encongit, els ànims cauen sota mínims després d’aquelles notes que es negaven a fluir i el cos resta metrallat per la mirada assassina del veí de sota.

Quan algú porta quatre dies a un nou veïnat, poques referències es tenen sobre cares noves i vides desconegudes. Ignora les intencions del visitant, encara que tem saber les motivacions de la incòmoda presència sense badar boca. Després d’uns segons d’intercanvi de silencis i un limitat llenguatge de signes, el veí trenca el glaç, teclejant uns sentits mots amb accent alemany:

—així no és l’entrada de “Balada para Adelina” —mentre la mirada paranoica no minva el més mínim.