Vini, vidi, vinci ( la versió del pare de la frase)

21 Octubre 2011 per rcasas22

La història contada pel seu autor.

… i a mi de què em serveix passar a la història amb aquesta frase?

Quin benefici n’han tret els meus hereus?

Cada cop que un famós, un subfamós, un neofamós, un xitxarel·lo, un impostor i tota la patuleia de personatges freakies aconsegueixen obrir un producte de abre fácil , se’ls dóna la medalla de l’imperi, els llorers de l’emperador i l’admiració del populatxo. I per acabar-ho d’adobar se’ls ofereix, com a cum laude i per més inri , el segell de qualitat del vini, vidi, vinci.

També als mercenaris que practiquen el harpastum, després calcio que ara diuen futbol que és més cool, quan guanyen a l’estadi sense baixar de la quadriga ni despentinar-se se’ls diu la tòpica frase de les tres V baixes.

Mal dia un esclau llibert de Grècia, que m’ensenyava gramàtica llatina, em va posar de deures l’anàlisi morfosintàctica d’aquesta frase. Maleïda proposta d’acceptar el consell d’emportar-me’l de mestre privat a la campanya de les Gàl·lies.

Realment el que estic és molt dolgut, brutalment dolgut, profundament dolgut, un dolor que m’entra per tots els porus de la pell.

La frase en qüestió se la podia haver quedat algun altre senador i jo a viure que són quatre dies.

M’han arribat noves que en el futur , on tu m’estàs llegint, n’hi ha jubilacions daurades. M’han dit que aquests afortunats, i també afortunades, tenen retirs imperials, que se n’han sabut sortir dels consells d’administració donant alguna que d’altra punyalada. Perquè ja sabeu que a l’hora de la veritat donar deixa més satisfet que rebre.

I és ja m’ho deia la meva preceptora: a les penes punyalades. Però si aquestes “penes” van acompanyades de naus plenes de sestercis, títols de propietat i milers d’esclaus al meu servei això seria el més semblant a una orgia dionisíaca.

No sé perquè a aquests esclaus se’ls hi diu clients dipositaris, ni perquè si a l’estat el llencen a una piscina de morenes elèctriques se li diu fons de rescat.

N’hi ha algunes paraules que no han canviat. Aquells que es retiren van a motu proprio a Hispania que és una terra ubèrrima on es fan vil·les sumptuoses. Neden en la corrupció, cosa que a la meva dona no li van perdonar i la vaig haver de substituir per una dona que semblava més decent i era propietària de la Banca Augusta Calpúrnia.

Aquests sí poden dir: vini,vidi, vinci i ni tant sols s’han despentinat. L’imperi cuida la seva fortuna i el senat garanteix la seva sort fent les lleis que els hi convenen.

Ells viuen en el luxe asiàtic, d’Àsia Menor, i mengen els plats més selectes i exquisits dels millors cuiners vinguts de la Gàl·lia i del Pirineu encara no prou romanitzat de Baskònia i l’Empordanensis.

Jo vaig regular per llei la construcció de mansions atesa la galopant corrupció de Roma , ja que dilapidaven els millors marbres de Carrara en edificis com el Coliseu. Però, aquest detall ha estat vilment amagat pels governs del futur.

En canvi han fet del meu pas pel riu Rubicon un esdeveniment d’interès mundial, un casus belli . Ni avui dia saben on és el suposat riu, perquè avui està aquí i demà qui sap. Depèn d’on diguin les legions. Perquè no se sé si sabreu , i aquesta és una confessió rigorosa, que és el nom d’un joc que es va inventar la soldadesca ociosa.

Durant les avorrides estades als campaments sortien fora la muralla a canviar l’aigua de les olives. Mentre un afluixava la bufeta els altres hi saltaven per sobre i si passaven sense mullar-se havien de dir alea jacta est. L’exercici no era fàcil ja que habitualment anaven carregats de vinum i de garum de peix.

Espero no haver-vos avorrit amb les meves confessions de jo, Cèsar, i que entengueu el meu dolor en la més ampla accepció de la paraula. Una de les espines que tinc clavades, a part dels punyals, és el trist paper que se’m reserva a les tavernae europees. Sóc un plat de simple entrant que dóna nom a un fluixeta amanida amb quatre fulles d’enciam.

M’han deixat una fama que no em serveix de gaire consol. De què em serveix el vini, vidi vinci, si les tribus gal·les i germàniques, abans sotmeses sota els meus peus ara acudeixen ipso facto al rescat de les arques itàliques, gregues i qui sap si hispàniques?

Des de més enllà del Danubi els bàrbars del nord dicten a grosso modo les relacions comercials de les nostres institucions dirigides pels caps de tribu Merkerlius i Sarkozynus amb un modus operandi que ens deixa in albis.

Espero que estigueu d’acord amb mi en la defensa sui generis que he fet, la història l’escriuen els vencedors dels que han vençut, les victòries són el sic transit gloria mundi.

Jo us recomano viure el carpe diem.

Ecce homo dixit

Glossari llatí: