SUCRES

SUCRES

 

Crèiem ser pedra,

ínfima lluentor

d’albes arestes.

Diluïts

per endolcir

en reflexos

la negra amargor.

Fent una espiral

que ens xucla

en renovellat batec

i ens dissol fosos

al fons de la tassa.

Poema comentat per Helena Bonals el divendres 11 de febrer al seu blog  Una cosa molt gran en una de molt petita.

Moltes gràcies Helena per fer la teva interpretació del meu poema. Adjunto comentari d’agraïment que li vaig enviar:

Gràcies Helena per prendre el cafè poètic-literari amb mi.
M’ha fet especial il·lusió que hagis posat paraules a sentiments que no he posat o expressat totalment a conciència, com fondre’s en l’empatia o l’art com a alliberament.
Realment allò que ens fa humans és no ser inderrocables, sinó que hem de trepitjar el terra i, tot i ser xuclats per una força que no podem dominar, veure un bri d’esperança als ulls de l’altra.
Salut i bon cap de setmana!!!