LA PISTA XUETA ( i 3a part )

LA PISTA XUETA ( 3a PART)

Ve de la pista xueta 1a part i La pista xueta 2a part

… sentí com alguna cosa llefiscosa i calenta sobre la seva cara, navegant encara en la inconsciència. Obrí feixugament els ulls mentre un gos llepava el seu rostre. No sabia on era, el cap li feia un mal de mil dimonis i tremolava de fred. La gelor li clavava agulles per tot el seu cos, mentre que girant la vista observà de terra estant un carreró fosc, brut i pudent.

Havia començat a nevar i la llum del cercle lunar il·luminava esvaïda, a causa de les volves que voleiaven i creuaven la seva trajectòria.

S’aixecà amb dificultats i s’espolsà l’abric com va poder. En arribar a la riba del Miljacka hi veié reflectits els llums del barri vell com tristos ninots que dansaven sobre les aigües. Les aigües fressaven per la llera pujades de to, baixaven tèrboles en la negror de la nit sarajevina.

Abans de creuar pel pont de l’emperador ( assassinat), un flaix li arribà a la ment i es va posar a revisar les butxaques. En cap d’elles hi troba res , les tenia ben buides, escurades. No hi duia documentació ni diners ni tampoc les claus de l’hotel, el cor se li accelerà.

Caminant d’esma creuà el pont , encara foradat per la caiguda de projectils, i arribà a la parada de tramvies davant per davant de la Vijećnica (Biblioteca).

Ignorava l’hora que era, ni un sol vehicle s’aventurava en la foscor d’una nit gèlida i només algun gat afamat empaitava alguna rata de les que s’havien fet mestresses de la Biblioteca vilment socarrada. Mentre esperava, ballant amb un sol peu la dansa del fred, recordà que no tenia diners ni res, malament rai si volia anar en tramvia ja que hauria de fer-ho d’estranquis o agafar un taxi. Així doncs decidí fer a peu el llarg trajecte fins l’hotel resseguint el riu.

Quan ja tenia l’hotel a les envistes el nostre protagonista treia el fetge per la boca. Creuà la recepció deserta i pujà les escales emmoquetades mig a les fosques. Quan arribà, a través d’un passadís enmoquetat de dubtós gust, davant la porta de l’habitació, veié un fil de llum per sota. Empenyé suaument i s’obrí. Descobrí una escampadissa, com si per allà hagués passat una tramuntanada desbocada. Tot era ben regirat: calaixos abocats i  apilonats, maletes per terra amb el contingut escampat, llibres i dossiers esbatanats… S’apropà a la caixa de seguretat que era oberta de bat a bat i llesta per ser ocupada per aràcnids pacients.

Encara ajupit i amb les mans al cap veié reflectida al mirall de l’armari la imatge d’una dona. Es girà d’una revolada. Davant la porta de l’habitació, palplantada, hi havia una dona rossa, alta i d’una estranya elegància, difícil de definir, mig eslava mig germànica. Abans de poder badar boca ella li va dir en un perfecte anglès:

-Sembla que se’ns han avançat. S’han endut la clau.

-L’arquitecte solidari, que feia dies que no entenia res, va preguntar: però ets del Mossad o de la Benevolencija?

Ella va riure, tan sols al nivell que la situació li ho permetia, i li va explicar que els xuetes no eren els únics que n’havien rebut de valent. També a Mallorca i a Girona les expulsions i els pogroms n’havien fet escabetxinades sobre els moriscos.

L’aquitecte, que d’història, races i ètnies no era un gran coneixedor, li va etzibar:

-Ara em voldràs fer creure que ets musulmana.

La dama ara amb gest més sever li va explicar que alguns moriscos van passar d’Algèria a Istambul i d’allà a Bòsnia a través de l’Imperi Otomà. I va reblar : – No sou molts gironins i menorquins que vau passar a Algèria i d’allà a Amèrica a través de l’Imperi Francès?

– Sí, sí. Va dir que no estava per històries de les migracions.

– Jo m’en torno a Girona.

– Sense documentació? Havent entrat objectes que estan en recerca arqueològica internacional?

– Quins objectes?

– La clau de la sabiduria cabalística et sembla poc?

…..

–Què voleu de mi?

–Ara t’has tornat més raonable.

–Necessitem els teus coneixements d’arquitectura medieval. Sabem que has restaurat els calls de Girona, Besalú i Puigcerdà. Allà a l’estructura del Micvé hi ha la pista que ens porta als títols de propietat i això canviarà moltes coses.

A Sarajevo va haver un micvé que havia estat ocupat per una mesquita i a sota tenim la clau de volta que ens obrirà la il·luminació cabalística. Els altres ho estan cercant a pocs metres , a la Sinagoga. Van errats per poc.

El nostre protagonista anava pensant que què fotia a Sarajevo al mig d’una novel·la de lladres i serenos, convertida en una cursa entre jueus i musulmans per cercar la veritat i vés a saber si per demanar un canvi urbanístic al call de Girona. L’estómac li recordà la seva condició humana… i pensà : la veritat està a l’Antaviana de Figueres menjant-se un bacallà a la ceba caramelitzada.

La dona com si endevinés el seu pensament i , ella que no estava per pecats de gula, se l’emportà d’una revolada cap al pàrking. La sortida va ser de pel·lícula i, prement l’accelerador molt per sobre del que la prudència ens marcaria, es plantà en cinc minuts prop de la Sinagoga.

El ventre de l’arquitecte protestà novament, però ara de basques. Aguantant les arcades amb prou feines , digué a la dona:

–Ara els preguntaràs amablement: que ens torneu la clau?

–Tu espera’t al cotxe i tanca el bec. Digué la dona que tirava a sergent de la Armija.

Al cap d’una hora esperant al cotxe amb un fred que pelava, veié la dona que tornava amb passes segures sobre la neu. Una mà a la butxaca i el somriure de satisfacció delatava que havia anat bé.

Ella el va fer anar fins la portella de la carbonera de la mesquita, alhora que ell no va voler ni pensar què havia passat a la Sinagoga. La misteriosa dama com endevinant els pensaments d’ell el va calmar, li va explicar que només dormien i que un Salam Malikum de veritat obre moltes portes.

Un cop dins es van posar de sutge fins les celles, però era preferible a la gèlida nit al clot d’una vall multicultural.

Entre les muntanyes de carbó trobaren restes de canonades d’aigua i del que semblava un bany ritual. Mentalment es va fer els plànols del que havia estat el micvé. Aviat aquella clau tornaria a cercar la veritat. Alguns carreus més vells indicaven on s’havia de fer la recerca. Hi havia un lleugerament enfonsat. Allà s’havia d’actuar. Gratant la sorra desfeta que els havia unit durant segles, el va acabar d’enfonsar i aparegué una minúscula fornícula amb un pany rovellat. Clau i pany encaixaren a la perfecció i en girar dues voltes, la llosa que tenien sota els peus lliscà fent un grinyol de pena secular. L’olor resclosa durant segles bufetejà els rostres ennegrits, la lot il·luminava feblement una cambra triangular i a un cantó un bagul fosc amb tires de feltre reposava sobre unes fustes podrides. Només tocar-lo es desferen i deixaren caure amb estrèpit el bagul, que s’obrí i deixà caure a terra papirs i documents lacrats.

Tots tenien el segell de l’escola cabal·lística de Girona i feien referència a Bonastruc ça Porta (Isaac el Cec), però aquí no s’acabava la sorpresa. Als documents també hi constava el nom dels avantpassats d’Abraham Serra, el col·lega de la confraria de vins novells i de la terra. En un bon sidral l’havia ficat, pensava el llunyà descendent del Baró de les Gavarres, que havia protegit algunes famílies jueves durant els assalts als calls catalans. Però allò que el va acabar de desconcertar va ser era que la presència de moriscos conversos també estava documentada i lligada a la clau de la sabiduria o el que fos.

Fotografia: Xavier Puig Alacuart

Mohamed Bab-el-Alfaboni que havia tractat amb argenters de Palma i estudiants gironins del Mercadal, havia esdevingut Màrius Bibiloni i s’havia convertit en estudiant de filosofia als estudis lul·lians del Puig de Randa. Un viatge amb el seu mestre el portà a Tunis i allà, potser recuperant el seu nom musulmà, es va perdre la seva pista.

Una pista que va anar lligada amb els xuetes i els moriscos i, que , com un riu que flueix pacientment per la història , va reviure a Sarajevo.

En els documents apareixia el nom de Bibiloni amb els Serra, si la relació era comercial o filosòfica ho desconeixia. Però el call de Girona apareixia a bastament, moltes respostes apuntaven envers la seva ciutat i calia investigar sobre el terreny,  va dir la misteriosa dona bòsnia-musulmana-germànica-mallorquina i sembla ser que gironina.

Ell volia sortir d’allà com fos i ella volia anar a Girona ràpidament, l’objectiu era comú. Carregats de papirs i amb la ditxosa clau no seria tasca fàcil. Però ella, pel que es veia, tenia la mà trencada en ficar-se en embolics i sortir-se’n. Van travessar la República Srspka subornant funcionaris serbo-bosnians a tort i a dret. Un cop a Sèrbia passaren per Belgrad i amagaren a les maletes tan valuosa càrrega barrejant-la amb icones ortodoxes de souvenir.

Un cop a Girona les passes els conduïren al Centre Isaac el Cec, bé les d’ell subtilment obligat per allò del contraban de peces arqueològiques. Com dos turistes més passejaren per les estances per veure’n on s’amagava la clau de volta de tot aquest afer. A la vora del pou i del forn veieren una petita mola incrustada a la paret amb inscripcions hebrees.

Ell ja s’imaginava picant pedra com aquell que es dóna de cap al mur de les lamentacions. Ella li va indicar que aquella nit hi entrarien. El nostre protagonista  ja s’hi veia a la portada dels diaris de la seva ciutat fotografiat de cara i de perfil , mentre la seva modèlica vida esclatava com un joc pirotècnic per sobre la muralla.

A la nit dues ombres s’esmunyien dins el pati amb una gran estrella de David impresa al terra i una gran bandera palestina penjant per sobre des d’una balconada.

Treure la mola no va ser bufar i fer ampolles. Però un cop fet deixà pas a una petita fornícula amb un pany al fons. Era igual que la de Sarajevo! Una pesant llosa de granit lliscà i deixà un petit espai entre la paret del forn i el pou, suficient per esmunyir-se. Amablement la dona el feu passar primer a ell i allà es descobrí una cambra triangular. També allà hi havia un bagul i el contingut del qual corresponia a un llistat d’antigues propietats del call.

En sortir del cau, una mà els ajudà a sortir tot dient: Shalom.

Això es posava lleig i ,per acabar-ho d’adobar, plovia a bots i barrals.

–M’acompanyeu?

No es podia dir no a una oferta com aquesta si anava de la mà d’una Sallinger del 3.

Pel pont de les Peixateries Velles tres ombres creuaven la nit. La primera d’elles duia un gran embalum a les mans. Per l’altra banda una figura barbuda i amb un ample barret d’ala els va sortir al pas.

La primera de les tres ombres amb la llarga melena rossa regalimant-li per la cara i les espatlles apressà el pas i es llençà a l’Onyar que baixava crescut. El bagul s’obrí i el seu contingut s’abocà entre les fangoses aigües cap el Ter. L’última ombra des de la barana estant es llençà a les aigües i l’ombra del barret ample feu el mateix.

El nostre protagonista contemplava la lluita despietada contra les aigües alhora que perseguien documents que s’esmunyien com anguiles entre les aigües fosques i embravides.

La cortina d’aigua li anà esborrant el que segles bastiren i servaren . Mentre que una clau, cansada, s’enfonsava en el llim de sota el pont.

Xop fins el moll dels ossos rumià que necessitava alguna cosa calenta, no era qüestió de tornar a aquelles hores a casa seva i decidí anar al Cafè Núria.

Demanà un cafè amb llet molt calent i un entrepà de llom amb pebrots. El cambrer, benvolent, s’apiadà i l’indicà on tenien un eixugamans.