LA PISTA XUETA ( 2A PART)

Ve de la primera part: La pista xueta

….I els núvols de tempesta no venien per casualitat. Quan ja era hora foscant sona el timbre amb insistència i el nostre protagonista només encertà a veure una ombra que s’esmunyia carrer enllà. Li semblà veure que havia deixat alguna cosa a la porta . Baixà a la cancel·la i veié un gran sobre que sobresortia de la bústia.

Aquest cop no eren dues ampolles de vi Kosher, però dins el voluminós sobre hi havia una peça de tela rectangular. La tela era blanca amb una sanefa de signes jueus. Un petit saquet contenia una clau gran amb una aparença molt antiga, també hi havia un petit pergamí amb una adreça : 7 Begovica ulica (Sarajevo)

Setmanes després havia d’anar a Bòsnia en representació de l’ONG Arquitectes per Bòsnia. Aquella ONG ajudava a reconstruir escoles a Sarajevo, però també a petits pobles amagats que havien sofert els horrors de la guerra. Pensava que la pau es construïa des de les escoles i com a arquitecte un dels treballs que més li omplia d’orgull era fer escoles a Catalunya.

 

A mitjans de gener anà cap a Bòsnia. El viatge era llarg, més que per la durada del vol per la llarga escala a l’aeroport de Viena. Per l’època en que viatjava la seva preocupació era la boira. Durant molts dies una espessa boira s’arrapava com un fantasma a la vall del rius Miljacka i Bosna , la qual cosa impedia els avions aterrar; havien de girar cua cap un altre aeroport europeu i esperar. I el que no tenia era temps. Només tenia 5 dies per acabar de fer entrega d’obres, negociar amb un laberint de ministeris que fins i tot havien de concedir permisos per rebre donacions. I tot això anant amunt i avall per difícils carreteres en ple hivern.

Arribat a l’Aeroport de Sarajevo un gran rètol el saludava: Dobrodosli. Però fora d’això, els innombrables controls d’una policia d’un nou país que volien treure pit, no eren la millor targeta de visita.

Passat el control d’entrada una gran ovació el va treure dels seus pensaments. No era però una aclamació envers la seva persona. Darrere seu un suposat heroi de la guerra tornava al país després d’una estada de 3 anys a la presó de La Haia. Els partidaris del musulmà Nasir Hasanovic el rebien amb els braços oberts. Curiós recorregut, de guardaespatlles de Milosevic a suposat defensor d’un poble icona del genocidi, però que havia sembrat el terror entre els camperols dels entorns.

Fins la primera trobada a la nit tenia algunes hores que utilitza per instal·lar-se a l’hotel on va arribar amb basques després d’un trajecte criminal en taxi, el conductor feia cara d’haver conduït tancs abans.

Al restaurant giratori al capdamunt del grup de comunicació Avaz va ser rebut pel tècnic cantonal de construccions educatives, altres persones del ministeri de les que no recorda el nom, però sí la horrible vestimenta que duien i la traductora Amela Ibrahimovic. Ja la coneixia d’altres viatges i fidel al seu estil lluïa una faldilla, bé una minifaldilla de vertigen i tot un seguit de complements blau pàl·lid. El que no es veia, per poc, segur que també ho era.

Havia d’aprofitar la nit d’aquell dijous i bona part del divendres, ja que la traductora acompanyava durant el cap de setmana la selecció espanyola de futbol. Això volia dir que el cap de setmana no tindria traductor, ja que no valia la pena contractar el seu germà que era un penques i només s’apuntava als sopars. No podia competir amb el que pagava la selecció espanyola i a més la traductora tenia clar que preferia fer aquella feina de dos dies, de fet sabia que ella perdia les calces per Iker Casillas i no es tractava de perdre una excel·lent professional encara que fos comptar amb ella menys dies.

El sopar va ser excel·lent i el servei correcte, però eslau. Malgrat les bromes, el cambrer seguia més seriós que un cagarro i l’única que les seguia era la traductora que havia aprés espanyol a Màlaga i de pas el sentit de l’humor del sud i dels llatins.

Al dia següent entre visites a escoles, ministeris i organismes de cooperació solidària, li quedà poc temps per visitar el centre. Després de veure edificis moderns uns de disseny molt avançat i altres horribles moles de ciment , arribava al centre amb edificis d’estil austrohongarès en força mal estat de conservació, però que conservaven la dignitat de ser part d’un gran imperi. Finalment entrava al barri més antic, la Bašèaršija.. Aquí les olors penetraven profundes, especiades… La música era present pertot i sortia del petits cafès i l’aire es tornava orientalitzant. El cant del muetzí l’adreça cap a la mesquita. Centenars de sabates a la porta indicaven que moltes persones eren al seu interior seguint les paraules de l’Imam, fora els altaveus ressonaven i moltes dones s’agenollaven a un gran pati davant les parets de la mesquita. Més enfora un munt d’homes observaven amb deteniment culs joves i granats de les dones que resaven, i que, agenollant-se i baixant el cap fins les lloses oferien espectacle als que seguien la religió d’admirar rereguardes femenines.

Al vespre, ja sense traductora, no resistí més la curiositat d’anar a l’adreça que dies abans va rebre en un pergamí. Creuà el pont del riu Miljacka, precisament on van assassinar l’hereu de l’Imperi, fet que fou el detonant per esclatar la primera Guerra Mundial. A l’altra banda per una arbreda desfullada arribà a un gran edifici gris, amb poques obertures i coronat per una gran cúpula. Dalt de façana principal hi havia esculpida una creu de David que encara tenia ferides de granades i projectils. Sense dubte es tractava de la Sinagoga. Ja la creia tancada, però en empènyer la porta aquesta s’obrí pesadament tot gemegant i trencant el silenci. Al fons un canelobre oferia una tímida llum a l’estància, avança amb inseguretat en la penombra. Sentí un xiuxiueig a un lateral i allà es dibuixava la silueta d’un vell amb el que li va semblar una llarga barba. No li pogué veure el rostre ja que s’amagà de pressa rere una gelosia. Per sorpresa seva entenia tot el que li deia, li estava parlant en espanyol. Però no era un espanyol que hagués sentit mai, potser algunes paraules li sonaven dels llibres de literatura quan anava a l’institut. El vell li digué: – t’estàvem esperant . El nostre protagonista restava ben astorat . Sense més preàmbuls li digué: Abraham Serra i les generacions passades seves ens ha portat fins a tu. La Benevolencija et necessita per seguir el camí de la càbala i seguir les seves ensenyances, ens has ajudat i volem agrair-t’ho. El vell amb aspecte de rabí parlava sefardí , per això l’arquitecte el podia entendre perfectament; el que no entenia era tot aquella troca de la càbala . Llavors li va etzibar: -portes la clau? Naturalment no portava la clau a sobre, la tenia a l’hotel a una caixa de seguretat.

El vell el va convèncer que no tenia més temps i que era urgent que la portés.

Així doncs ben estranyat, però encuriosit, tornà per la clau. Poc després de sortir notà una presència, apressà el pas, però les distàncies es reduïen. Tímids llums il·luminaven la deserta riba del riu. Una ombra el cobrí i notà una mà a l’espatlla.

–Sta zelite? (-Què voleu?) Preguntà en bosnià. L’home amb el rostre cobert li parlà en espanyol, però aquest cop no era sefardita. L’accent delatava una procedència sud-americana, probablement argentina. – Vos tenés un coso… i prosseguí que el seu govern no repararia esforços en recupera-la , no hi ha obstacles que el Mossad no pugui superar.. No s’ho podia creure , la misteriosa clau era objecte del desig de grups jueus escampats pel món i per una desconeguda conjunció confluïen a Sarajevo. El vent gèlid baixava del Mont Igman i es rebufava vora el riu, l’home va treure un mocador i d’una revolada el posà sobre el rostre del sorprès arquitecte. Els llums de la ciutat es varen anar fonent…..