Corrandes de la parella estable

Feeds:: Entrades; Comentaris

Corrandes de la parella estable

21 Setembre 2009 per rcasas22

Jo sóc de Can Fanga i ella té accent gironí

i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo moc el gegant de la Ciutat ella mou el del Pi

i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo sóc més destraler ella vesteix més fi

i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Ella és més de ciències jo faig més de rodolí

i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

A voltes hem topat i no ens hem posat a parir

i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo miro més per ella, ella mira més per mi

i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo duc tothora samarreta, ella du més un batí

i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Jo ric amb humor d’aquí, ella neda en amor de setí

i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

Vam començar a Prada i hem creat un univers marí

i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

2 Respostes

a 28 Setembre 2009 a 7:16 pm | Resposta Adriana

M’agrada molt llegir aquest poema.

Em recorda un poema escrit per la escriptora romanesa Ana Blandiana, Cuplu.
Suposo que pot ser una lectura de tardor… interessant.

Aquesta és la traducció que vaig fer:

Parella

(Ana Blandiana)
Hi ha gent que només et veu a tu,
I dels que només em veuen a mi.
Ens sobreposem tan perfectament
Que ningú no s’atreveix a viure al cantell
D’ on ens poden veure a tots dos.
Tu veus només la lluna,
Jo veig només el sol,
Estem units espatlla d’espatlla.
Els nostres ossos s’han ajuntat des de fa ja molt de temps,
I la nostra sang porta rumors
D’ un cor a l’altre.

Com ets tu?
Si aixeco el braç
I l’estiro molt cap al darrere,
Et descobreix la clavícula dolça
I, pujant, els meus dits toquen
Els teus llavis sants,
Desprès, bruscament, es giren i m’esclafen la boca
Fins que surti la sang.

Com som nosaltres?
Tenim quatre braços per protegir-nos,
Però jo nomes puc pegar l’enemic que tinc davant meu
I tu només al que es troba davant teu.
Tenim quatre peus per córrer,
Però tu només pots fugir a la teva part
I jo només a la meva.
Cada pas és una lluita entre la vida i la mort.

Som iguals?
Ens morirem junts o u portarà
Encara més d’un temps
El cadàver de l’altre, enganxat, al seu cos
I, contagiant-se lentament, massa lent, amb la mort?
O no es morirà del tot
I portarà en la eternitat
La dolça càrrega de l’altre
Atrofiat eternament,
Com a un gep,
Com a una berruga…

Ai!, només nosaltres coneixem el desig
De poder mirar-nos al ulls
I entendre-ho tot,
Però estem units espatlla d’espatlla,
Crescuts com a dues branques,
I si u de nosaltres s’arranqués,
Sacrificant-se per només una mirada,
Veuria solament l’espatlla d’ on s’ha després,
Plena de sang i freda,
De l’altre.
a 28 Setembre 2009 a 9:25 pm | Resposta rafel

Gràcies per la traducció del poema, l’amor és una estranya suma matemàtica ( 1 + 1 = 1 ) i també a vegades dolor.