Versió musicada del Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull a càrrec del grup manacorí Espiral d’Embulls

Escriu-me aviat (Lluís Llach)

El 29 de gener fa 25 anys sense el poeta de Sarrià de Barcelona.

Manllevar la frase de Robert Graves : “No es pot fer diners amb la poesia. Ara bé, tampoc es pot fer poesia amb diners” , em porta  a fer certs paral·lelismes  amb l’obra i vida del poeta.

De fet Robert Graves era poeta , però els diners els feia escrivint prosa. De la mateixa manera que J.V. Foix era poeta, però pel que pogués ser es dedicava a fer pastissos i és més, jo diria que el seu principal suport prosaic era el negoci pastisser. Tot i que a partir de 1968 s’hi pogué dedicar amb més plenitud a la literatura.

Un cas diferent seria el del seu cosí: en Tortell Poltrona, que hi va treballar a la pastisseria Foix de Sarrià repartint tortells i que ara es guanya la vida fent de pallasso amb el circ Cric.

Des que el vaig llegir per primer cop, un vers m’ha restat per sempre en companyia:  M’ exalta el nou i m’enamora el vell. Escrit a un dels seus primers reculls poètics, Sol i de dol, és una divisa amb la que m’hi sento molt identificat, encara que hi ha moments en els que haig de reconèixer que m’atabala el nou i m’ensarrona el vell.

Observador com sóc de petits detalls i coses senzilles, també el poeta buscà entre símbols de misèria la riquesa i la bellesa : “Cerc el que lluu entre pedra i calçobre…”

Hi trobem certs punts de coincidència entre els temps que ens toca viure i els que visqué Foix. Tot allò li feia/ens fa acordar raó i follia, avantguarda i clàssics. Hi havia /hi ha una societat en la que la cultura catalana no s’hi desenvolupava sobre un edifici de normalitat i solidesa. Abans com ara , beure dels clàssics per, tot capgirant el present, bastir un futur que ens enamori.

L’estada del client acabava el dimarts 24 de gener i abans de les 10 hores havia de deixar lliure l’habitació. Aquell cap de setmana llarg arribava al seu final.
Dues hores després, encara no havia tornat les claus i ni tan sols havia donat senyals de vida. La cambrera de pisos picava la porta amb determinació. Cap resposta al requeriment se sentí a l’altre costat. Insistí amb més fermesa, però la resposta va ser el silenci sepulcral.

Així doncs , decidí enretirar l’etiqueta del Don’t disturb i obrí cautelosament amb la clau mestra, el gest l’acompanyà amb un prudent: ─Bon dia, què hi ha algú?
Costà d’obrir més d’un pam, ja que algun objecte bloquejava l’escletxa que separava  porta i moqueta, enganxant-se amb força. L’espai, però, va ser suficient per observar un paisatge de desolació i en veure un braç tot estirat passà a qualificar-ho de dantesc.
Tornà a tancar la porta mentre la respiració se li feia feixuga i el cor se li havia disparat.
Mitja hora després, la directora de l’hotel El Canyissar dels Aiguamolls i el detectiu R.G. es disposaven a franquejar la porta. La direcció de l’hotel no volia escàndols i decidí encarregar la investigació a un investigador privat amic , especialista en casos de màfia russa. Havia estat expulsat de la policia local per la seva metodologia, diríem que particular. El seu tarannà expeditiu feia que els seus serveis fossin habitualment requerits per persones que pujaven socialment d’una manera poc ortodoxa.
Allargà la mà cap a la maneta, però l’aturà la veu del cap de manteniment de l’hotel. Ja obriré jo, va dir. Això permeté el detectiu d’observar més detingudament el nou personatge que havia entrat a escena. La suor li lliscava pel front i li donava una brillantor greixosa. Però, el que més li cridà l’atenció va ser la tremolor als dits mentre la mà li suava exageradament.
Girà la maneta i empenyé amb suavitat. Quan ja havia recorregut uns pocs centímetres es frenà, alguna cosa feia de falca i no permetia continuar.
Ara em toca a mi, digué RG. Passà la mà per darrere estirant el braç al màxim  i agafà un plec de papers, es tractava d’un talonari bancari al que li faltaven uns quants talons. Però el cartró havia fet de fre amb eficàcia.
Un cop dins, l’espectacle que veieren els tres, la que feia quatre era fora ben espantada, no era gaire recomanable per persones delicades i aprensives.
D’entre tota l’escampadissa sobre la moqueta, brutal, hi prenia un protagonisme de primera el cadàver d’un home de mitjana edat. Era allà tot estirat vestint un pijama d’estiu.
El detectiu notà que hi feia un fred intens i sec. Comprovà el termòstat de l’aire condicionat i efectivament, estava regulat a 16 graus, realment aquell espai recordava una càmara frigorífica; una macabra càmara com les dels dipòsits de la morgue que havia de visitar amb freqüència.
El cos jeia bocaterrosa i res indicava una mort violenta a part d’una petita taca negra que brillava lleugerament enfonsada sobre la pell del clatell.
Tothom restava paralitzat, més que res perquè el detectiu havia comminat la directora i el cap de manteniment a que no toquessin res de res i no fessin ni una sola passa.
RG es movia amb parsimònia per entre aquell espai caòtic com un basar xinès. El contingut de les maletes buidades apressadament es mostrava regirat i escampat.
Girà la vista pel voltant i veié cortines esgarrapades i una d’elles per terra. El llit estava desfet del tot. Un garbuix de llençols, cobrellits i coixineres el coronava fent una muntanyeta.
Advertí també que tots els llums eren encesos, absolutament tots, els de les tauletes de nit, el rebedor, l’armari empotrat i l’escriptori. Parà esment que, a més, l’aranya del centre tenia remenades les llàgrimes de cristall i algunes restaven a terra trencades.
Mirant-se–les va fer un gest elemental per comprovar si estaven calentes, i va haver d’enretirar la mà ràpidament. Una de les làmpades estava tombada sobre el respatller d’un sofà, s’hi apropà per observar-lo amb més detall. Comprovà que estava reblincat i una pota trencada havien desfet la seva estabilitat. El coixí del sofà era mig caigut a terra.
La vista seguí repassant les parets de l’habitació. A una alçada de més de dos metres una marca de sabata embrutava l’estuc venecià i al costat una cadira tombada completava el desastre. El contingut de la tauleta de nit era abocat al seu voltant. S’apropà llavors al moble escriptori i s’aprestà a observar-lo amb deteniment, però llavors a través del mirall, que per cert tenia una esquerda escandalosa, veié reflectida la porta entreoberta de la cambra de bany.
Mentre dirigia cap allà les seves passes, amb la mà aturava els companys muts d’investigació recordant-los amb fermesa que no toquessin res. Acabà d’obrir la porta empenyent-la suaument amb un mocador que separava el pom dels seus dits, per no eliminar ditades.
La prestatgeria era una escampadissa de productes: pots, cremes, pomades, insecticides buits, capses de medicaments, altres productes íntims…. Sobre la pica s’havia abocat parcialment el contingut de xarops i col•lutoris bucals. Altres envasos havien caigut al terra i al seu voltant alguns vidres eren dispersos per les rajoles.
Es mirà el vàter i la banyera, si bé a part que no havia passat bé l’escombreta i un gel obert que empastifava la banyera, no veié res nou que donés noves pistes del cas.
En tornar a l’habitació es posà a mirar en detall l’escriptori. Era un model francès abarrocat, però que  tot i que antic, tenia una capa nova de pintura lacada negra. Per sobre tot d’objectes escampats indicaven alguna sacsejada violenta. Hi havia capses de clips amb el contingut abocat, llibretes regirades, una grapadora trencada… A continuació es mirà els seus extrems cantelluts, concentrà la vista en un d’ells que apareixia lleugerament despintat.
Sense moure’s de la posició ajupida girà la mirada vers un gran bagul de fusta que presidia el peu del llit. La tapa estava enfonsada i una sabatilla restava entaforada dins. L’altra sabatilla romania al peu esquerre de la víctima. El detectiu calculà mentalment la distància entre el bagul i l’escriptori mentre movia el cap afirmativament.
També observà que prop de la mà estirada al terra i havia un telèfon mòbil que emetia un feble senyal indicant que estava baix de bateria. Mentre que una esgarrapada inútil a la moqueta es dibuixava vora el mòbil.
L’habitació aparentava ser el resultat d’una gran batalla, això sí, ben desigual. Un gran combat s’havia lliura’t amb el resultat que hi veien els tres personatges, vius.
En un moment donat RG va fer un enèrgic xxxst!!! alsls altres. Un brunzit, primer apagat i llunyà, després in crescendo , s’apropava a les orelles de l’investigador. Aquest mirà al cap de manteniment i, sense mediar paraula, li clavà inopinadament una sonora bufetada. Abans no pogués reaccionar, mentre la directora cridava esglaiada, mostrà la mà oberta. Una petita taca de sang es dibuixà al palmell mentre deia: ─ja ho tinc. I apropant-se de nou a la galta d’un desconfiat cap de manteniment agafà fent pinça amb les ungles les restes d’un mosquit dels pantans.
Probablement es tractava del mateix insecte que havia sobreviscut a una duríssima batalla refugiat a una làmpada del sostre, fins que l’enemic immensament més poderós i dotat d’una gran varietat d’artilugis, traït pel seu propi pes es va desplomar des del bagul fins a donar de cap contra l’escriptori francès.

Poderosa arma de grafit
brandada amb fermesa
per novella o saberuda mà.
Cap errada és letal,
tanta goma com calgui,
amb ferma escombrada,
i bufant el resultat al vent
per guarir tot mal de llengua.
On poses l’ull poses l’accent.
Donaràs tantes vides com calgui,
en gargot esbossades,
o amb rúbriques  apassionants …
- No em dones opció?
- Mans abaixades !!!
Sobre el paper !!!
Rendiu-vos als mots !!!

La seva infantesa va ser, però, força més dura que el món de l’espectacle. Els seus pares eren masovers de Can Tenesí. Allà la vida a la postguerra era duríssima. La cort de porcs era el seu escenari natural d’infantesa. Garrins, truges, marrans, berres, porcells; així com també un ventall de bèsties que omplien les granges: vaques, vedells, bous, eugues, cavalls, poltres, ases, rucs…  Tot aquell bestiar era alimentat a diari per aquella nena, que com a les indústries del voltant, ja era el seu modus vivendi poc després de deslletar-se de les mares.

Abans de ser adolescent ja coneixia totes les bèsties pel seu nom i les menava amb mà de ferro. La nena era un llamp, una fura,  i sabia fer totes les veus i sons de l’auca quan tractava amb el bestiar. Renovar la palla, transportar els barrals d’aigua, abocar els purins a les foses sèptiques, munyir i transportar la llet en marranxes cap a la central lletera, no hi havia feina per dura que fos que no li sigui encomanada.

Baixava al mercat de Vic a vendre ous i els bescanviava per gra, pinso i dacsa. Amb unes mitenes trencades i esfilagarsades, que no li amagaven les mans plenes de penellons,  s’asseia sota una volta de la plaça del mercat, com un espectre aparegut entre la boira de la ciutat dels sants.  Entre converses de pagesos, rectors, adobaires i minyones aprengué el llenguatge del comerç, basat més en el gest que en les paraules, acompanyats de mirades sòbries i mirades desconfiades, unes vegades, d’altres un somriure d’orella a orella.

Quan va créixer, aquelles anades i vingudes a la capital de la comarca, van ser considerades insuficients per a la seva família. Va ser així com va ser enviada a carbonejar als boscos del Lluçanès. Allà passava esgotadores jornades voltada de rudes carboners , els quals necessitaven persones de poc pes per enfilar-se sobre les muntanyes de terra. Dalt dels munts, tapaven amb terra volcans de brases traïdores per anar ventilant i remenant el carbó d’alzina, que un cop preparat s’enviava als brasers dels senyors i dels molts prelats eclesiàstics que omplien casalots i edificis religiosos de Vic. El seu rostre se n’anà ennegrint d’una crosta permanent que amagava la pell blanca de naixement.

Només unes dents blanques com perles lluïen quan entre algunes parades per menjar a la clariana del bosc, delectava amb danses elèctriques que esperonaven els carboners, fins que queia sense alè sobre la prada que encatifava la bosquina. Va ser al voltant dels 10 anys que aquella nena s’havia dotat d’uns cames plenes de força, resultat dels viatges a la capital i del duríssim treball a les boscúries.

La vida familiar cada cop era més dura i , no podent-la mantenir, els seus pares van decidir enviar-la a les mines de carbó dels Apalatxes americans on els Gudayol havien provat de fer les amèriques.  El viatge en vaixell transatlàntic de càrrega va ser ple de penalitats i només les cançons que havia après a la rectoria li donaven força per continuar. En arribar a la terra de la gran promesa el somni es trencà en mil bocins, la riquesa dels Gudayol era una simple quimera. Va haver de fer les feines més dures, escarràs, recollir fruits de bosc i el que va ser pitjor… , tot i la flagrant il·legalitat, la van enviar a la mina a arrossegar vagonetes per petits túnels on només els més petits reptaven entre els raïls.

La cançó va ser la seva companyia quan els Gudayol la deixaven a la porta de les tavernes de miners on gastaven els pocs dòlars que havien guanyat aquell dia. Alguns la van sentir quan entraven o sortien entre riallades, renecs i frases obscenes. Cada cop eren més les persones que miraven embadalits les arts musicals d’aquella noia de la que no comprenien un borrall del que cantava, però que ella acompanyava movent el cos amb un ritme electritzant. Algunes monedes de centau queien vora la noia de pell bruna enfosquida per hores i hores a la mina.

Un pastor protestant passà per allà casualment, doncs … no se li acudiria de cap de les maners d’entrar en un antre de pecat. Restà una bona estona mirant-la. En acabar aquella cançó en una llengua desconeguda per aquell home, s’apropà i li pregunta en algunes llengües el seu nom; en anglès, francès, italià… fins que ella respongué: Florentina Torner. Ell va creure entendre una altra cosa, però aquesta és una història més coneguda que es començava a escriure a partir dels anys 60.

Altres biografies:

• Rita Hayworth
• Els Farinelli
• Judit ….
• Rosina d’Aorlhac
• Clara…  de Valentina Freixanet

HI HA COSES QUE NO CANVIEN

El sol tebi d’hivern escalfava aquell racó de l’antic casino popular que havia passat a dir-se Chop Suey.
Els temps canvien i els antics pòsters cooperativistes començaven a conviure amb asèptiques i repetitives llistes d’entrepans fotografiats. Amb el canvi d’amos les reformes varen ser graduals i també apareixien restes del passat, sinó oblidades, sí discretament amagades. Després de dècades de restar coberts per parets murals de plàstic que imitaven fusta, els papers esgrogueïts recuperaren protagonisme en espera de ser definitivament arxivats. Entre aquestes romanalles hi destacava un text amb una encesa crida a la cooperació, l’esperit del treball i l’ajut mutu. Com a colofó una frase contundent culminava els eslògans: “la ganduleria és moltes vegades causa de sofriments morals”, frase que a ulls dels parroquians hi passava gairebé tant desapercebuda com la resta del pòster.
A un altre racó un grup irreductible de jubilats es queixaven pontificant sobre les pagues, els mals del país i de les poques ganes de treballar de joves i no tant joves. Un d’ells amb gest guanyador picava amb força la fitxa de dòmino contra la taula de marbre i donava per tancada la partida pels dos costats deixant  els rivals amb una mà al davant i una altra al darrere, situació que acompanyaven amb una teatral pluja de renecs. L’escena la reblà el guanyador amb la frase: ─com sempre, la feina la fan els cansats.
A la taula vora la vidriera s’hi respirava un aire molt més tranquil. La parella es mirava discretament la vitalitat del seu entorn mentre furtivament els dits es trobaven . El fum dels cafès es barrejava amb el raig de llum que s’hi escolava a l’interior del local. D’una alenada les partícules de pols en suspensió giravoltaven i feien tombarelles a l’aire que acabaven de donar un aire de lentitud a les hores.
Mentre deixaven que els cafès es refredessin una mica, els dits jugaven ara amb les nanses de les tasses, ara amb la cullereta i es trobaven distretament com l’atzar guia la vida d’enamorats.
Amb això ella intentava treure’s del cap el mal dia que li havia donat una companya de feina amargada i malcarada. Es mirava la tassa i no podia oblidar la inquietud que l’hi creava. Intentava agafar forces , llavors s’hi mirava la muntanya blanca que culminava la tassa i es deia a si mateixa: ─ la mala llet no ajuda a sobreviure, només a fer agre el millor capuccino del món.
Alçà la tassa i, mantenint la mirada, brindà per un llarg i positiu futur. Ella, com ell, sabia que els optimistes hi viuen més anys i no pensava baixar-s’hi d’aquell tren per un mal dia.

Aquí teniu la meva col·laboració al 130è  JOC LITERARI

Recorro el vent amb la mirada
m’agrada trobar els teus ulls.
Perquè has vingut han florit els lilàs
el jardí ha trencat a riure amb tu.
Remolins de vent, els teus i els meus,
se’m clevillen els adjectius.
A la barana dels teus dits,
la mà que entre les meues perdurava.
Les paraules també acaronen i les mans parlen en silenci,
et sembraré els cabells de missatges secrets.
El gest alegre i generós del teu empelt,
és prop i és lluny, i és calma i passió.
Es desperta, de sobte, com un vell huracà
per impulsar-te al clímax de l’infinit.
Cau es sol d’hora baixa vermell i calent,
alcem la copa curulla de mots.

La bibliografia en el mateix ordre de versos és:

La casa dins la boira d’Anna Cinzia Paolucci
M’agrada trobar els teus ulls de Jordi-Pere Cerdà
El poema de la rosa als llavis de Joan Salvat-Papasseit
Rialles  de Marta Pérez Sierra
Totes les baranes dels teus dits d’Anna (Mortadel•la casolana)
Quan em mire aquesta terra de Francesc Mompó
2008, a la barana dels teus dits de Jesús M. Tibau
Criatura dolcíssima de Joan Fuster
Font de Carme Rosanas
Bruixa de dol de Maria-Mercè Marçal
Empelt de Pilar (A encesa de llum)
Cel d’Horabaixa de Maria Antònia Salvà
Els amants de Vicent Andrés Estellés
L’impuls a l’infinit de Sandra (Papallones en la llum)
Alegria d’Antònia Font
Itineràncies poètiques d’Elvira (Elfreelang)

La solució és : el burro va al davant. A la fotografia també va al davant, però és per un altre motiu. Es tracta de la cavalcada de Reis a Alcoi, davant hi va la burreta amb unes alforges on la mainada va dipositant les seves cartes. L’escriptora Mercè Climent al blog Els primers gestos del verd ens fa cinc cèntims.

.

Com a tot arreu, totes les ciutats tenen algun defecte, alguna tara; però malgrat tot, per aquesta ciutat del sud de Catalunya val la pena passejar-s´hi i viure-la.

Posats a abaixar el llistó, una nova  filosofia del carpe diem, això sí,  feta negoci ens arriba del Llenguadoc. Si al món del teatre és sinònim de sort, per què no la pot acompanyar a taula en un bon àpat?

El nom de l’enòleg és Jean-Marc Speziale, com sinó s’hauria de dir amb aquesta filosofia !!!

De totes maneres aquest conformisme té un límit, així la gent gran quan tenen un un calfred o una esgarrifança, diuen : ai, ai, amb aqueix fred m’ha vingut un mariano (sic ). Però també tenen paraules per passar el fred al llit. Abans d’anar a dormir hi posen un maridet, ep!!!  és un braseret que es posa sota la flassada, malpensats-des.