NINGÚ NO HO VA SENTIR (UN CAS EMPORDANÈS PER R.G.)

L’estada del client acabava el dimarts 24 de gener i abans de les 10 hores havia de deixar lliure l’habitació. Aquell cap de setmana llarg arribava al seu final.
Dues hores després, encara no havia tornat les claus i ni tan sols havia donat senyals de vida. La cambrera de pisos picava la porta amb determinació. Cap resposta al requeriment se sentí a l’altre costat. Insistí amb més fermesa, però la resposta va ser el silenci sepulcral.

Així doncs , decidí enretirar l’etiqueta del Don’t disturb i obrí cautelosament amb la clau mestra, el gest l’acompanyà amb un prudent: ─Bon dia, què hi ha algú?
Costà d’obrir més d’un pam, ja que algun objecte bloquejava l’escletxa que separava  porta i moqueta, enganxant-se amb força. L’espai, però, va ser suficient per observar un paisatge de desolació i en veure un braç tot estirat passà a qualificar-ho de dantesc.
Tornà a tancar la porta mentre la respiració se li feia feixuga i el cor se li havia disparat.
Mitja hora després, la directora de l’hotel El Canyissar dels Aiguamolls i el detectiu R.G. es disposaven a franquejar la porta. La direcció de l’hotel no volia escàndols i decidí encarregar la investigació a un investigador privat amic , especialista en casos de màfia russa. Havia estat expulsat de la policia local per la seva metodologia, diríem que particular. El seu tarannà expeditiu feia que els seus serveis fossin habitualment requerits per persones que pujaven socialment d’una manera poc ortodoxa.
Allargà la mà cap a la maneta, però l’aturà la veu del cap de manteniment de l’hotel. Ja obriré jo, va dir. Això permeté el detectiu d’observar més detingudament el nou personatge que havia entrat a escena. La suor li lliscava pel front i li donava una brillantor greixosa. Però, el que més li cridà l’atenció va ser la tremolor als dits mentre la mà li suava exageradament.
Girà la maneta i empenyé amb suavitat. Quan ja havia recorregut uns pocs centímetres es frenà, alguna cosa feia de falca i no permetia continuar.
Ara em toca a mi, digué RG. Passà la mà per darrere estirant el braç al màxim  i agafà un plec de papers, es tractava d’un talonari bancari al que li faltaven uns quants talons. Però el cartró havia fet de fre amb eficàcia.
Un cop dins, l’espectacle que veieren els tres, la que feia quatre era fora ben espantada, no era gaire recomanable per persones delicades i aprensives.
D’entre tota l’escampadissa sobre la moqueta, brutal, hi prenia un protagonisme de primera el cadàver d’un home de mitjana edat. Era allà tot estirat vestint un pijama d’estiu.
El detectiu notà que hi feia un fred intens i sec. Comprovà el termòstat de l’aire condicionat i efectivament, estava regulat a 16 graus, realment aquell espai recordava una càmara frigorífica; una macabra càmara com les dels dipòsits de la morgue que havia de visitar amb freqüència.
El cos jeia bocaterrosa i res indicava una mort violenta a part d’una petita taca negra que brillava lleugerament enfonsada sobre la pell del clatell.
Tothom restava paralitzat, més que res perquè el detectiu havia comminat la directora i el cap de manteniment a que no toquessin res de res i no fessin ni una sola passa.
RG es movia amb parsimònia per entre aquell espai caòtic com un basar xinès. El contingut de les maletes buidades apressadament es mostrava regirat i escampat.
Girà la vista pel voltant i veié cortines esgarrapades i una d’elles per terra. El llit estava desfet del tot. Un garbuix de llençols, cobrellits i coixineres el coronava fent una muntanyeta.
Advertí també que tots els llums eren encesos, absolutament tots, els de les tauletes de nit, el rebedor, l’armari empotrat i l’escriptori. Parà esment que, a més, l’aranya del centre tenia remenades les llàgrimes de cristall i algunes restaven a terra trencades.
Mirant-se–les va fer un gest elemental per comprovar si estaven calentes, i va haver d’enretirar la mà ràpidament. Una de les làmpades estava tombada sobre el respatller d’un sofà, s’hi apropà per observar-lo amb més detall. Comprovà que estava reblincat i una pota trencada havien desfet la seva estabilitat. El coixí del sofà era mig caigut a terra.
La vista seguí repassant les parets de l’habitació. A una alçada de més de dos metres una marca de sabata embrutava l’estuc venecià i al costat una cadira tombada completava el desastre. El contingut de la tauleta de nit era abocat al seu voltant. S’apropà llavors al moble escriptori i s’aprestà a observar-lo amb deteniment, però llavors a través del mirall, que per cert tenia una esquerda escandalosa, veié reflectida la porta entreoberta de la cambra de bany.
Mentre dirigia cap allà les seves passes, amb la mà aturava els companys muts d’investigació recordant-los amb fermesa que no toquessin res. Acabà d’obrir la porta empenyent-la suaument amb un mocador que separava el pom dels seus dits, per no eliminar ditades.
La prestatgeria era una escampadissa de productes: pots, cremes, pomades, insecticides buits, capses de medicaments, altres productes íntims…. Sobre la pica s’havia abocat parcialment el contingut de xarops i col•lutoris bucals. Altres envasos havien caigut al terra i al seu voltant alguns vidres eren dispersos per les rajoles.
Es mirà el vàter i la banyera, si bé a part que no havia passat bé l’escombreta i un gel obert que empastifava la banyera, no veié res nou que donés noves pistes del cas.
En tornar a l’habitació es posà a mirar en detall l’escriptori. Era un model francès abarrocat, però que  tot i que antic, tenia una capa nova de pintura lacada negra. Per sobre tot d’objectes escampats indicaven alguna sacsejada violenta. Hi havia capses de clips amb el contingut abocat, llibretes regirades, una grapadora trencada… A continuació es mirà els seus extrems cantelluts, concentrà la vista en un d’ells que apareixia lleugerament despintat.
Sense moure’s de la posició ajupida girà la mirada vers un gran bagul de fusta que presidia el peu del llit. La tapa estava enfonsada i una sabatilla restava entaforada dins. L’altra sabatilla romania al peu esquerre de la víctima. El detectiu calculà mentalment la distància entre el bagul i l’escriptori mentre movia el cap afirmativament.
També observà que prop de la mà estirada al terra i havia un telèfon mòbil que emetia un feble senyal indicant que estava baix de bateria. Mentre que una esgarrapada inútil a la moqueta es dibuixava vora el mòbil.
L’habitació aparentava ser el resultat d’una gran batalla, això sí, ben desigual. Un gran combat s’havia lliura’t amb el resultat que hi veien els tres personatges, vius.
En un moment donat RG va fer un enèrgic xxxst!!! alsls altres. Un brunzit, primer apagat i llunyà, després in crescendo , s’apropava a les orelles de l’investigador. Aquest mirà al cap de manteniment i, sense mediar paraula, li clavà inopinadament una sonora bufetada. Abans no pogués reaccionar, mentre la directora cridava esglaiada, mostrà la mà oberta. Una petita taca de sang es dibuixà al palmell mentre deia: ─ja ho tinc. I apropant-se de nou a la galta d’un desconfiat cap de manteniment agafà fent pinça amb les ungles les restes d’un mosquit dels pantans.
Probablement es tractava del mateix insecte que havia sobreviscut a una duríssima batalla refugiat a una làmpada del sostre, fins que l’enemic immensament més poderós i dotat d’una gran varietat d’artilugis, traït pel seu propi pes es va desplomar des del bagul fins a donar de cap contra l’escriptori francès.