Reedició de “CLARA I EL MAR” de Valentina Freixanet

Sinopsis de la novel·la *

“Clara i el mar” Valentina Freixanet

Història d’una dona que arribà a Barcelona i decidí anar a viure a un vaixell de lloguer

(*) A cura de Rafel Casas

Dimarts, 7 de juny de 2011

“Aquesta novel·la no es pot incloure entre els clàssics de la literatura universal”  deia el crític Félix de Azua. En la seva opinió ,el fet d’estar escrita en llengua catalana la situava en la perifèria de la presència a la literària universal. La seva demolidora crítica apunta també a l’escenari, tot dient : “el moll antic de Barcelona és d’un localisme patètic”.

Per altres crítics més neutres, la protagonista és un personatge universal que cerca la independència des d’una òptica de dona lliure; ja sigui a Kabul, Berlín, Buenos Aires o Barcelona. Això sí, és una dona plenament urbana, la novel·la defuig el ruralisme dels clàssics catalans de la primera meitat del segle XX.

Pel fet d’estar escrita en plena dictadura franquista se li va donar la consideració de  perillosa i va ser prohibida per la implacable censura del règim. La seva autora també va ser marcada com a esteta, qualificació que també va rebre Joan Fuster en el fitxer secret de la censura.

Fins l’any 2002 no va aparèixer la primera traducció al francès i a l’italià, la traducció espanyola apareguda als anys 60 no havia per on agafar-la, a no ser que es volgués saltar la censura.  L’esperit de llibertat que traspuava la versió original va ser transformat en un fulletí de la vida conventual de l’època.

Passades 5 llargues dècades de la seva publicació la novel·la té un gran valor  històric i cultural i com a tal s’ha de llegir. No es pot entendre com vivia la seva llibertat com la viuria una dona de la Catalunya actual. El fet que no trepitgés pràcticament la cuina del vaixell i ,que una nit llencés a l’aigua un borratxo depravat que havia pujat el vaixell, la va posar com a icona feminista per a l’Editorial feminista Edicions de la Sal. Editorial que la va publicar a inicis dels 80, amb un pròleg més ple de voluntat que de rigor.

Escrita als anys 50, cal valorar la determinació i gosadia de l’autora: Valentina  Freixanet , en posar la dona, sense necessitat de cap home, com a element central de la novel·la. Un vaixell, en aquest cas, és l’excusa com podia haver estat un refugi de muntanya, la casa del costat o un convent de clarisses.

La novel·la transcorre bressolant-se lentament en el moll on el vaixell està atracat. Només quan la protagonista trepitja terra ferma s’accelera el ritme com desitjant tornar a la pau i seguretat del refugi marítim. Així les escenes a la feina de traductora al consolat italià són flaixos sincopats, mentre que les estones escrivint assajos, poesia i dietaris de la protagonista són reflectits minuciosament per la mirada omniscient de la novel·lista. Els detalls de perquè va anar a viure a un vaixell van apareixent en curts flash-backs abans d’anar a dormir la protagonista Clara Montessori ( en una clara aclucada d’ull de la novel·lista a la gran pedagoga italiana )

Com a les grans tragèdies gregues , la vida de la protagonista era insuportable pels poders fàctics de l’època i el cònsol va rebre grans pressions per a què rellevés aquella dona, d’exemple dissolut, del càrrec i l’enviés a la seva Nàpols natal.

La fatalitat, davant la gran màquina que lamina qualsevol desig de llibertat, la va portar a un final tràgic al fons de les aigües del port de Barcelona. Sols els vaixells quan llisquen a la vora acoten la proa homenatjant el solc d’escuma que va obrir aquella dona.