VIDES EXEMPLARS

La Judit va ser la primera nena-anunci nostrada. D’una adolescència precoç el seu cos avançà quatre passes endavant a la seva ment, tot i que la seva ment no va trigar gens a posar-se a la par del seu desenvolupament físic.

Va entrar al món publicitari, però no de la manera que ens imaginem.

No va fer publicitat de llenceria amb aquella imatge que voreja la frontera entre la pubertat i la dona segura de si mateixa. Tampoc us la imagineu estirada o dempeus a la platja atrapant una gran pilota de plàstic, mentre un gos trapella li estira amb la boca el banyador, deixant a la vista aquella zona on la crema solar s’aturà amb discreta prudència. Encara menys un penseu que es va dedicar a anunciar gelats d’empreses que no volen dones als consells d’administració, però que no dubten en posar imatges de models reconegudes llepant minúsculs gelats.

No, el seu primer anunci va ser molt més terrenal. Enfundada en uns leggins , uns escalfadors als turmells de virolada combinació, uns guants de colors amb les puntes dels dits retallats i un top juvenil, més de jòguing que d’aeròbic , anava amunt i avall pel Portal de l’Àngel de Barcelona repartint fulls volants d’una associació. M’oblidava dir que ella carregava pel davant i pel darrere un anunci on a la part frontal hi deia amb una gran frase en color: No t’ho has preguntat mai?

I a la part posterior l’anunci responia combinant dubte amb resposta categòrica: Probablement , amb total seguretat Déu existeix.

Aquella campanya va ser un èxit, encara que és difícil esbrinar si va ser pel contingut o per la noia-anunci.

Amb aquesta campanya va ajudar a pagar-se els estudis superiors, ja que els seus pares la van educar en la cultura de l’esforç i no la tenien consentida ni aviciada. Parlant de vicis, la Judit no fumava, no bevia, tornava a casa abans de les 10 ( de la nit) i l’estona que ni era a casa, ni  a l’Institut o fent l’anunci al centre de Barcelona, era a la Biblioteca estudiant amb el seu xicot, el qual maldava, això sí, per fer-li un estudi anatòmic més detallat. Realment el noi anava colat per ella, i no era l’únic; ella , al contrari del que podem pensar, no era gens creguda. Es notava l’educació familiar senzilla a la seva manera de ser i tothom alabava la seva amabilitat i simpatia.

Un dia fent la seva feina-anunci a Barcelona un conegut empresari automobilístic la va clissar. El negoci del cotxe anava a mal borràs i la gràfica de vendes davallava ben torçada cap avall. Aquest executiu de la casa Tord la va engalipar tot proposant-li de ser dona-anunci a la Fira de l’Automòbil de Montjuïc.

La feina no era molt pesada, només s’havia d’estar sobre el capó del cotxe exposat, mentre el vehicle anava girant 360 graus en una hora aproximadament. Unes proteccions esportives pel colze eren l’únic complement per fer-li més suportable el contacte entre la pell i la freda planxa de l’últim model aparegut al mercat. A estones esbossava un somriure, altres una mirada interessant, altres mantenia una posició hieràtica a cavall entre les estàtues de la Rambla i la faraona Nefertiti.

Les càmeres de TV o vídeo, així com les màquines de fotografiar treballaven a ritme frenètic. Només aturaven la cascada de flaixos quan la protagonista baixava a la moqueta, per a que alguns clients aixequessin la tapa i miressin les característiques del motor. En general, la majoria de gent al cotxe no li feien ni cas i ella deixava de ser noia-dona-anunci-objecte només quan anava a fer les seves necessitats com qualsevol mortal.

La tarda de dissabte era la més concorreguda i el model Tord que feia de pedestal a la Judit ja estava emparaulat a 5 clients diferents. Tord era una fura dels negocis i la Judit el seu catalitzador. Entre la gran corrua de clients cridava l’atenció un grupet de monges que ullaven cotxes utilitaris, en passar per davant del prohibitiu cotxe, que hi havia sota els malucs de la Judit, només van fer una ràpida llambregada.

PERÒ…

La Judit en canvi se les va mirar amb perllongat interès que difícilment la portaria a la monja de Sor Citroën, ja que ella no havia encara ni nascut quan la icona religiosa ja triomfava a les pantalles en blanc i negre.

En arribar al vestidor, que com diu el seu nom serveix per vestir-se, ja que tenia molt poc a treure i molt a posar un mes de febrer, va trobar una nota que havien passat sota la porta.

La nota manuscrita era curta, concreta i amb cal·ligrafia gòtica. Per a més informació del lector o lectora impacient sobre el contingut de la ditxosa nota fem saber que deia:

Diumenge al vespre en acabar-se la Fira , va fer més que tota la resta de dies i d’aquell matí junts. Cal sumar que  aquella tarda ja se l’havia notada força més púdica. En tornar  a casa deixà una nota amb quatre mots per als seus pares, els quals en llegir-la hores després no se’n sabien avenir, agnòstics i laics convençuts com eren . Abans que arribessin els pares havia carregat una petita bossa de viatge i amb ella passà per casa del xicot, mal nomenat el manso pels seus companys d’estudi. Hi deixà un sobre a la seva bústia en el qual hi havia un escrit explicant els seu viatge iniciàtic, en un sentit ben diferent al que el xicot s’hagués imaginat. De fet el xicot creia que la tenia en el bot sense pensar que aquelles parets metàl·liques que hi havia al seu voltant eren l’interior del bot on ella el tenia captivat.

La Judit comprà un bitllet d’anada sense retorn als ferrocarrils de Sarrià, ara anomenats de la Generalitat.. Sortint de la gran ciutat mentre s’enfilava per la muntanya entrà en un llarg túnel que li canviaria la vida.

El viatge fou de menys d’una hora , que és el que va des del cor de la ciutat fins a l’ambaixada del cel a la terra. Ja era hora foscant aquell dia d’hivern quan es palplantà davant d’una gran mola fosca sense gairebé finestres. Vora la porta, un llum antic,  esgrogueït i feble il·luminava una rovellada campaneta la qual reflectia una allargassada ombra sobre el mur.

Quan la seva mà estirà del cordill se sentí una dringada cansada.  Després silenci. Rere d’una pacient pausa, al cap d’una estona, se sentiren  unes passes arrossegades i un córrer i descórrer de panys de ferro. Una figura venerable li donà la benvinguda i la feu passar a una ample estança amb arcuacions gòtiques. Allà un munt de figures, icones, creus i llenços sagrats la guaitaven immòbils. Mentre esperava l’abadessa seia a un banc de Pedra en una posició força més recatada que el dia abans. Fou des d’allà que veié passar un grup que travessava el claustre. S’alçà i mirà de més a prop el grup de novícies que passava just per davant. Elles alçaren la vista i la miraren sense gaire pudor, deixaren anar unes rialletes histèriques de baixa intensitat i entraren per una porta ampla. Dalt de la llinda hi havia escrita la paraula Refetor.

Encara no sabia la Judit que, tot i la falta de galls en aquella casa, el galliner s’estava esvalotant de valent.

El que va passar dins d’aquelles parets segur que Pasolini, Visconti o, fins i tot , Almodóvar ho han narrat, filmat, detallat i cartografiat molt millor que el que us està explicant els canvis vitals de la Judit.

La Judit s’adaptà de meravella a aquell nou racó de pau i recolliment. La pau que oferia aquell claustre de petites plantes que semblava més un bosc exòtic i tropical.  I el recolliment posterior de productes artesanals, que elaborats a diari per femenines mans, esperaven ser buscats per homes de mirades perdudes i desconfiades fora dels murs del convent.

I és que la Judit es va adaptar de primera també a l’activitat de les escrivanes a la Biblioteca rebent frenèticament comandes i arxivant-les.

Va ser així,  que ella sentí un gran canvi dins seu,  quan va entendre la gran frase sense la preposició A esculpida presidint la porta de la Biblioteca :

 

Escriptura creativa 4