Des del bloc Tens un racó dalt del món aquest cop ens demanen un text d’entre 100 i 200 paraules, amb una temàtica concreta: el text hauria de poder ser inclòs en alguna de les obres de Dumas i dels tres mosqueters (que eren quatre).
D’Artagnan no va existir mai !!!
Ella… va ser Rosina d’Aorlhac.
Ni tan sols el seu viatge a París és cert. La nostra heroïna gascona viatjava cap a Barcelona durant les guerres dels Segadors. En entrar a la vall del Querol per a posar-se al servei dels comtes de Cerdanya, trobà tropes franceses i castellanes esbatussant-se i trinxant la comarca. Precisament els cerdans recorden aquests fets amb un plat marca d’identitat pinenca: el trinxat de Cerdanya.
En el seu camí cap a la plana va ajudar els vilatans , intentant protegir-los d’abusos i saquejos. A Porta, tres dones van seguir la seva estela unint-se a ella.
En passar la nova frontera a Llívia va ser capturada pels Miquelets que l’acusaven de ser una espia al servei dels gavatxos. D’esperit indòmit, aviat varen escapolir-se en direcció al Vallespir, on van contactar amb partides d’Angelets.
Per aquelles terres aspres varen lluitar pel pa i la sal d’un Rosselló ofegat per França. Encara avui la seva ombra cavalca per masos i vilatges.
Al peu del Canigó una dita la serva de l’oblit: quan una noia és espavilada es diu que sembla la Rosina , àgil i llesta com una rabosina.
ÀLBUM FOTOGRÀFIC CERDÀ
Regal de la Carme
Molt bo el teu relat n’ha s tret prou suc i a més n’has fet una heroïna nostrada!!! Felicitats!
moltes gràcies de nou
Genial! Genial! Felicitats
M’agrada aquest relat èpic amb referències culinàries, que em recorda llegendes de bandolers.
Bon i ric relat, Rafel!
M’ha agradat molt!
amb els enllaços i la dita final.
Una mini novel·la històrica
Molt currat, Rafel!
Gràcies Elfreekang, no sé que en diran els Dumas.
Jesús, a tu, per donar-me l’oportunitat.
Marta, sort que el color vermell de les galtes no es transmet per escrit.
Pilar, ja veus que la gastronomia té bons lligams amb la història viva.
Carme, totes les dites tenen una raó de ser i aquesta més.
Bon relat! Una mosquetera així és el que necesitem!